‘Tristany’ és la segona novel·la d’Anna Monreal, amb la qual va guanyar l’últim premi de novel·la curta Just M. Casero. La seva història d’un calçasses contranatura -havia estat criat per a l’èxit- va sorprendre el jurat, convençut que l’havia inventat un escriptor home

De la novel·la crida l’atenció el viatge a l’inrevés que traça. El protagonista, el Tristany, està criat per triomfar i acaba sent una mica desgraciat.

Sí, és la idea de les expectatives que posen en tu els teus pares i que de vegades s’esguerren. N’hi ha molts casos. En el mercat laboral hi ha molta sobretitulació, gent que té títols per sobre de la feina que està fent. El Tristany està criat per tenir una vida acadèmica gran -de fet, tampoc li va malament, la vida laboral-, però a nivell social fracassa estrepitosament.

A la primera novel·la, Olives picants, que va guanyar el premi El Lector de l’Odissea l’any 2011, ja jugaves amb relacions emocionals.

La primera era la relació d’una mare amb dues filles, bàsicament. I aquesta és més la d’un home amb les dones. Jo volia pintar un home molt ben preparat, molt ben dissenyat, de família acomodada i que al final, quan veuen on ha arribat, els seus pares pensen: potser sí que li hem donat tota la preparació acadèmica, però sentimentalment...

Amb un to mordaç i a estones destraler, el maltractes una mica però alhora en fas caricatura. També passa quan presentes els seus pares.

Sí, per ser més punyent, com que la literatura t’ho permet... Una mica d’això hi ha en tot. Quan tenim fills, projectem. Error, error! [diu fent un so de màquina].

La qüestió de la maternitat i la paternitat hi apareix molt. Com hi has volgut jugar?

El gruix de la novel·la passa des que els personatges tenen uns 25 anys fins al 43-44 anys. I això a partir dels 30 és un tema important, tan per defecte com per excés. He volgut contraposar la paternitat no volguda del Tristany amb la Ivet [la seva exparella], que ho havia intentat de totes les maneres i no havia pogut. Per cert, que la història de la Ivet està basada en un fet real que és encara més exagerat.

M’ha semblat veure-hi unes ganes de desmitificar la maternitat.

I els embarassos, també. Se’n fa un gra massa, amb això de mitificar la maternitat. Jo he tingut fills i els tinc preciosos, no vull ofendre ningú. Però hi ha un moment que l’Úrsula [la parella del Tristany] diu: jo, des que soc mare, soc millor persona... Això és amb el que no n’hi ha per tant. I em sembla que si una persona en vol i no en té sí que és un patiment. I l’entenc.

El joc simbòlic amb les paneroles (o Periplaneta americana ) és força divertit.

Vaig llegir un assaig de l’Stephen King que és diu Escriure, publicat a L’Altra. Ell explica que un dia el van castigar a netejar les dutxes de les noies, a l’institut, i que va començar a veure unes capsetes metàl·liques penjades de les rajoles de les dutxes i li va preguntar al seu amic: “Què és això?” I el seu amic li va contestar: “Això són els taps per al cony per quan els ve la regla”. I ell va tenir un impacte tan gran que li va sortir la primera escena de Carrie. Jo era al capítol en què el Tristany i la Ivet se’n van a viure junts. I pensava: “Com ho explico?” I a Tarragona vam tenir una plaga de paneroles molt bèstia. Jo em vaig trobar una panerola a la dutxa, de fet. I una amiga em va dir que a ella l’havien despertat els passos d’una panerola pujant-li per la panxa d’embarassada. I aleshores la panerola em va servir de barana d’escala i va acabar sent una referència del que el Tristany havia sigut i havia tirat per la borda.

Què has volgut fer pesar més en el protagonista?

Jo em volia posar en la pell d’un home. Una vegada a l’Ateneu va venir el Sergi Pàmies i va dir que ell havia intentat dues vegades ficar-se en la pell d’una dona i que havia vist que li havien quedat homes amb faldilla i va plegar. M’enrecordava molt d’allò i em venia de gust ficar-me en la pell d’un home. Un home que per algun motiu físic, orgànic, pot tirar-ho tot per la borda. Això a una dona també li pot passar.

Hi ha un joc amb els atzars, també.

Això és Kundera. Em va agafar una època Kundera entre els 17 i els 21. Me’l vaig llegir tot. I en un llibre sortia aquesta idea: “Si tal no hagués fet això...” Quan has de trenar la vida d’algú t’adones d’aquest atzar.

Què ha sigut el més complicat en aquest procés?

El més complicat és mantenir l’entusiasme durant tot el procés d’escriptura, perquè se m’ha allargat tres anys i mig, amb un embaràs pel mig i quan ja tenia una altra criatura. Però va anar bé, perquè amb el segon fill i el segon llibre he viscut coses que no havia viscut. Va ser una parada llarga però productiva. Després m’hi vaig tornar a posar. I després hi va haver els atemptats de París, del Bataclan, i allò em va deixar un any seca, perquè pujava al tren [de Tarragona a Barcelona, i on ha escrit bona part de la novel·la] i em moria de por que vingués un terrorista i ens fes volar pels aires. Però em vaig forçar a fer-ho i al final el vaig acabar.

Quan escrius a vegades t’acabes estimant personatges que no pensaves que t’estimaries. ¿T’ha passat amb la Ivet, l’Úrsula o el mateix Tristany?

L’Úrsula em pensava que em quedaria més odiosa i m’ha fet pena. És l’única que m’ha creat un sentiment que no era el previst, més compassiu. El Tristany ja va per on jo volia, una mica desubicat. La Ivet és la que més entén el seu destí. A mi m’agrada molt ser capaç de canviar el destí de la gent. I fer dir a aquell el que tu vols que digui. I això només ho pots fer amb ficció. És fabulós.