Abdulrazak Gurnah: "Integrar-se vol dir oblidar d’on vens i això és impossible"

BarcelonaMentre el dijous s'anunciava el guanyador del premi Nobel de literatura d'aquest any, László Krasznahorkai, un altre guardonat, Abdulrazak Gurnah, atenia els periodistes des d'un hotel de Barcelona per parlar de la seva nova novel·la, Un largo camino (Salamandra). Gurnah, que va néixer a Zanzíbar el 1948 i viu a Londres des de fa més de quaranta anys, va ser premiat el 2021. El jurat va valorar la seva obra perquè fa "una rigorosa i commovedora aproximació als efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents". Un largo camino, primera novel·la que publica des que va ser escollit per l'Acadèmia Sueca el 2021, parla de l'amistat de tres joves al Zanzíbar dels anys noranta que, amb orígens molt diferents, intenten sortir-se'n.

En aquesta novel·la torna al paisatge de la seva infantesa però no als anys cinquanta sinó als noranta. Per què precisament aquest període?

— Sí, no és un retorn a la meva infantesa, sinó un intent d’imaginar una infantesa en un altre temps. És la feina d’un escriptor: imaginar, entrar en un altre temps. Les pressions eren diferents als 90. Vaig créixer abans de la revolució, per exemple. Era un lloc molt diferent, moltes persones van ser expulsades després de la revolució. Les preguntes a respondre haurien estat diferents.

I què li interessava d’aquest període? Quines preguntes volia plantejar?

— En part l’origen de la novel·la és un record de la infància. Coneixia un noi que servia en una casa propera i ens vam fer amics. En aquell moment no ho vaig comprendre del tot, però era evident que jo tenia un camí al davant, podia anar a l’escola, m’agradava, i podia avançar. Ell no tenia les mateixes possibilitats. Després va ser acusat de robatori, acomiadat, menyspreat. I això em va quedar gravat durant molts anys. No era una obsessió, però hi pensava. I una de les coses boniques de ser escriptor és que, quan alguna cosa et ronda pel cap, arriba un moment que pots escriure què hauria pogut passar. No ho ubico a la meva infantesa perquè si ho hagués fet, la revolució hauria marcat totalment la situació. Volia imaginar com aquest noi tirava endavant amb el que li havia tocat viure.

Karim, Fauzia i Badar són tres joves que han crescut en entorns molt diferents i han de buscar el seu propi camí. El llibre aborda les conseqüències de les eleccions que fem al llarg de la vida.

— Sí, exactament. I en un cert punt, tots tres són innocents. Quan dic innocents, no vull dir ingenus. Vull dir que cap dels tres ha fet res per avergonyir-se o sentir-se culpable. Però a mesura que avancen, han de prendre decisions, i algunes revelen qui són realment. O mostren com s'han deixat seduir i potser no han acabat prenent la millor decisió. És el cas de Karim.

Considera que hi ha decisions correctes i incorrectes?

— Vostè ha dit correcte o incorrecte, jo no faria servir aquestes paraules. Prefereixo pensar que les decisions s’han de prendre amb integritat: tenint en compte els sentiments dels altres, però també els mateixos desitjos. Així que diria que en Karim és indulgent amb si mateix. En canvi, la Fauzia no és que no sigui egoista, però sí que pensa en els altres. I crec que la prefereixo.

La mare del Karim abandona el marit, perquè la maltracta, i deixa el fill amb els avis materns. Busca la seva pròpia felicitat. És una elecció que en un altre període històric no hauria estat possible?

— Crec que també hauria estat possible abans. No és estrany, i sospito que tampoc ho és en altres països, que mares joves acabin deixant el fill als avis. Alguns avis n’estan encantats. De fet, ara és menys probable, perquè hi ha escoles bressol. Però igualment és una decisió important, perquè la mare marxa del país. Es pot dir que és una mena d’abandonament. Però aleshores hi ha un germà gran que cuida el Karim. No és com el Badar, que no té ningú.

El Badar treballa en un hotel de luxe. És crític amb el turisme que creix al seu país d’origen?

— Molts hotels s’han fet en terrenys on abans hi havia cases que pertanyien a famílies. L’Estat les va confiscar i després les va donar a altres persones, i finalment hi va arribar capital estranger. Això és el que m’interessava mostrar. Però no volia tant criticar el turisme com mostrar el seu impacte. Els turistes van a tot arreu –jo també en soc, a vegades, de turista–, però en llocs com Zanzíbar el desequilibri de poder és enorme. Els turistes hi poden fer el que vulguin i marxar sense conseqüències. Allò que deixen enrere és el que m’interessava explorar.

En relació amb això, hi ha un moment en què el Karim diu al Badar que és submís.

— Sí, ell diu: "Ara prenc la meva vida a les meves mans." Diu que ha après a no tenir por, que és clarament una fantasia, perquè potser seria millor tenir-ne. Pensa que ara controla la seva vida, i que en Badar, per la seva actitud temorosa, mai farà res per ell mateix. En Badar no ho verbalitza, però pensa que ell ha après a resistir.

Quan va rebre el premi Nobel va dir que escriure era un plaer per a vostè. Ho continua sent? Escriu ara d’una manera més tranquil·la o amb més angoixa?

— Escriure és un plaer, sí. La serenor, però, ha anat arribant amb els anys, a mesura que et sents més segur i menys preocupat per com sonarà o com funcionarà el text. Coneixes els teus punts forts, tens editors i lectors que t’assessoren. El Nobel és una mena de confirmació que et diu: “Estàs bé, escrius bé.”

I això ho fa tot més fàcil?

— És clar. Qualsevol escriptor vol que la seva obra arribi a més lectors, a diferents llengües, a tot el món.

Crec que en un debat va dir que la gent espera massa, que pensen que és un savi que té respostes per tot i vostè és un escriptor.

— Mai he parlat en nom de ningú. El que escric és el que penso. No represento ningú. I continuaré fent això.

En el seu discurs, quan va guanyar el Nobel, va dir que va començar a escriure en arribar a Londres per poder explicar coses que d’altres volien esborrar. Hi ha governs, sobretot autoritaris, que volen imposar la seva pròpia narrativa. Tenim Trump o Netanyahu. Fins a quin punt la literatura pot ser una resistència davant aquestes narratives?

— Tots els ciutadans tenim la responsabilitat d’expressar-nos quan hi ha injustícies. Tots. I els que tenim una plataforma –periodistes, escriptors, professors– encara més. Però escriure literatura d’una manera massa directa, dient “això és una injustícia, feu-hi alguna cosa”, no sempre és productiu. Això és fer pamflet, no literatura. Si volgués llegir això, llegiria un diari o escoltaria un discurs. A la literatura hi busco una altra cosa: complexitat, plaer, reflexió. Pot fer que influeixi en la manera com vull viure, però vull arribar-hi per mi mateix.

Va anar a viure a Londres molt jove. Es parla molt de migracions, i es fan servir moltes paraules: exilis, refugiats, també integració. Què vol dir per a vostè integració? ¿No implica també desintegració, perquè per adaptar-te perds coses del teu lloc d’origen?

— Sí, és complicat. Però aquestes paraules –integració, assimilació– sovint s’utilitzen de manera coercitiva: “Vine aquí i transforma’t en algú amb qui puguem conviure.” Això és impossible. És una exigència condemnada al fracàs: mai seràs prou com ells. En realitat, la majoria de gent que viu com a estrangera aprèn a contribuir al lloc on viu, però també continua sent important d’on ve. Es pot veure com una tragèdia, sobretot si has marxat per violència o per una guerra, però també com quelcom bell: aportes una mirada diferent, transformes el lloc on arribes. “Integrar-se” vol dir oblidar això, i això no és possible.

Tornant a la importància de les paraules: el que passa a Gaza. Molta gent diu que és un genocidi. Com definiria aquest terme?

— Hi ha definicions legals, i no hi afegiré res. Però el que veiem és una matança interminable, sense cap raó aparent més enllà d’una mena de bogeria, una fantasia impossible que és despoblar un lloc. El més urgent és obligar-los a aturar-se. Ja s'han destruït tantes coses, que costa d’imaginar-ho.