Nascuda a Varsòvia el 1955, Magdalena Tulli va debutar el 1995 amb ‘Sny i kamienie’ [Somnis i pedres]. Raig Verd va apostar per ella amb ‘El defecte’, publicada en polonès el 2006. Ara torna amb ‘Sabates de taló italià’

Magdalena Tulli té un somriure trapella que sembla lluny de la nena d’infantesa crua de Sabates de taló italià (Raig Verd). Amb aquesta novel·la, traduïda per Xavier Farré, l’autora i traductora, una de les més destacades del seu país, fa un gir intimista en la seva obra.

Diuen que aquesta és la seva novel·la amb més pinzellades autobiogràfiques. Com excava dins el context familiar?

Hi ha coses que hi surten que m’han passat, però d’alguna manera estan arreglades, de la manera com s’arregla la ficció. No la considero una obra autobiogràfica. Jo volia explicar una història real que no parlés només de mi; volia alguna cosa més universal que la meva vida.

El relat de la mare, que té Alzheimer i va viure la Segona Guerra Mundial, s’intercala amb el de la filla, la protagonista, que pateix les conseqüències de caure a la banda comunista del Teló d’Acer i de viure entre dos mons, el d’una banda i el de l’altra, entre tensions i rancúnies. Quina importància ha donat a confrontar aquests dos mons?

És la meva experiència, la de tenir familiars a les dues bandes del Teló d’Acer. El meu pare era realment italià, i la mare, polonesa. Els polonesos no sabien com es vivia a la resta d’Europa. Les fronteres estaven tancades. La meva experiència va ser una mica especial. I vaig utilitzar això per a la protagonista. Els meus pares es van conèixer després de la guerra i ma mare no va voler abandonar Polònia. No sé per què i mai ningú ho ha entès. En aquella època tothom volia escapar-se. Ella va poder fer-ho però no va voler. I per això el meu pare va començar a treballar a l’Institut Italià de Cultura a Polònia, que formava part de l’ambaixada italiana del país. Però això és el meu pare. El de la narradora no hi té res a veure. De fet, al llibre tot això no hi és perquè el que volia era que el lector no entengués què hi feia un italià a Polònia. Ningú no ho sap, ningú no ho entén. És la mateixa confusió que forma part del conjunt de la societat. I tot plegat provoca aquestes suspicàcies.

En tot el llibre plana aquesta idea de la confusió, de personatges desorientats per molts motius diferents: la malaltia de la mare, el dolor dels records, l’arbitrarietat del sistema educatiu...

Vaig deixant pistes perquè el lector pugui construir la història de conjunt, perquè ho acabi entenent tot, excepte la professió del pare. El problema són les experiències de la mare al camp de concentració. I el pare viu l’experiència de ser un foraster allà dins. No deixa de ser un estranger.

La guerra i la postguerra deixen totes unes generacions marcades.

Després de la guerra, tothom estava ferit i les famílies van haver de pagar pel que havia passat.

També incideix en com cadascú es relaciona amb els records i amb la pròpia història personal, quan la història mundial hi passa per sobre i s’estén el silenci.

És justament per com està construïda la trama. La mare perd la memòria, el present desapareix i ella comença un camí de retorn cap al passat. I això és el que fa avançar la trama.

La paranoia a Polònia sobre qui eren els bons i els dolents després de la Segona Guerra Mundial va ser tan gran com sembla al llibre?

No és que Europa abandonés Polònia: és que la va trair. Això era un sentiment real. Se sentien traïts perquè van lluitar contra Hitler durant sis anys i al final, quan va acabar la guerra, van ser tractats com els alemanys de l’Est. Els van prendre la meitat del país i la seva independència. Quan la guerra va començar, Polònia tenia el quart exèrcit d’Europa, però van ser atacats tant pels russos com pels alemanys. Polònia va estar dins la guerra, va defensar Anglaterra, hi va enviar els seus pilots... Els alemanys de l’Oest van ser molt més ben tractats. La resta d’Europa no tenia gaire elecció, perquè estaven exhaustos per la guerra, els seus països estaven mig destruïts... Segurament havia d’anar així però aquest conflicte encara dura. És com un verí.

En quin sentit encara dura?

Polònia encara sent que va ser traïda per Europa, és un sentiment viu, i és molt fàcil posar en moviment aquestes emocions altra vegada. Els polítics ho utilitzen: “Sabem que vau ser traïts, que vau ser les víctimes, que esteu decebuts, encara sou els més pobres...” I aleshores et permeten odiar a tothom, que és com matar-se a un mateix. Qui utilitza això és molt mala persona.

Tot aquest sistema d’escola reglamentària també provoca ferides, oi?

Evidentment. És part del problema. Van perdre la independència, els recursos, les llibertats i la llibertat a l’escola. A Alemanya de l’Oest van tenir una situació millor. No van passar gana, tenien sabates...

Raig Verd ja havia publicat un altre llibre seu, El defecte (2015), sobre l’arribada de refugiats i els mecanismes d’exclusió i violència que s’activen. Sabates de taló italià és molt diferent.

I és més semblant al pròxim llibre. Hi utilitzaré peces que són una mica similars. Vaig passar un temps sense tornar a escriure, però després, un dia, vaig sortir a comprar una impressora. La vaig posar a la bicicleta -jo només vaig per Varsòvia en bicicleta- i vaig tornar cap a casa travessant la zona amb més trànsit de la ciutat. Quan era en un semàfor vermell, vaig ser conscient que tenia la idea per al nou llibre. Vaig sobreviure i, un cop a casa, vaig instal·lar la impressora i vaig començar a escriure [riu per sota el nas]. Mai començo a escriure tot d’una. Començo a imaginar com anirà tot i em poso a escriure quan tinc por d’oblidar els diàlegs de la història.