ENTREVISTA
Barcelona
Erri De Luca

"A Catalunya es va sobreestimar la democràcia"

L'escriptor aborda les idees de justícia, llibertat i responsabilitat a la novel·la 'Imposible'

Erri de Luca / PAOLA PORRINI Zoom

L’escriptor Erri De Luca (Nàpols, 1950) pot tenir una aparença física fràgil, però escoltant-lo o llegint-lo és fàcil imaginar-lo com el granític protagonista del seu últim llibre, Imposible (Seix Barral/Bromera). L’acusat del llibre, que anys enrere havia participat en el moviment revolucionari, resisteix a un llarg interrogatori. El jutge vol que confessi que ha matat un antic company de lluita, un delator, aprofitant un encontre fortuït al cim d’una muntanya. Mentre està tancat, l’acusat escriu a la dona que estima.

L’autor italià ha culminat cims altíssims i va militar a Lotta Continua entre el 1968 i el 1976. L’any 2014 va ser processat com a instigador del sabotatge de la línia d’alta velocitat Torí-Lió després d’unes declaracions públiques en què defensava que es preservés l’ecosistema de la vall de Susa per on havia de passar el tren. L’escriptor no es va fer enrere, i a més va publicar La paraula contrària (Sembra / Seix Barral), en què afirmava: “Si la meva opinió és un delicte, no penso deixar-lo de cometre”. Per a Erri De Luca la justícia és un sentiment, no pas un sistema de lleis. 

L’acusat del llibre, de qui mai sabem el nom, s’enfronta a l’estat (representat per un jutge). ¿Creu que actualment l’individu pot vèncer l’Estat? A Catalunya hi ha qui opina que l’octubre del 2017 es va subestimar el poder de l’estat...

A la sala d’un procés penal el ciutadà imputat s’enfronta a l’estat. En la sala d’un tribunal, en una comissaria, en una presó, la relació entre el ciutadà i l’Estat es manifesta de la manera més nítida. Al llibre, un acusat ja ancià defensa les seves raons davant un magistrat jove que té dues carències importants: desconeix els anys revolucionaris italians, les dècades dels setanta i vuitanta, i desconeix la muntanya, on es desenvolupa la història. Crec que en el cas de Catalunya es va sobreestimar la democràcia, la força d’un referèndum brutalment obstaculitzat per les autoritats centrals. El referèndum va ser un pronunciament important, però a la pràctica, per a les institucions, no va tenir més valor que una enquesta. Va ser una premissa important, no una conclusió.

Al llarg del llibre insisteix en la importància de la resistència i de no abandonar les pròpies idees. ¿Creu que encara existeixen les lluites col·lectives o el capitalisme ha acabat amb aquest sentiment de fraternitat que vostè identifica amb la seva generació?

Existeixen comunitats que lluiten per defensar els seus drets fonamentals, com la salut o la integritat física amenaçades per obres públiques nocives. A Itàlia, a la vall de Susa, a la frontera amb França, fa anys que es lluita contra la construcció de la línia ferroviària Torí-Lió. La seva lluita, exemplar per la seva tenacitat i participació democràtica, ha parat fins ara les obres. Conec la seva lluita i hi dono suport. La meva generació política actuava a escala mundial perquè el món estava ple de lluites revolucionàries. Avui són lluites locals, ben arrelades, però sense poder de contagi o connexió.

“Vaig pertànyer a una època pública” és una frase del llibre. ¿Ara estem en una època privada?

Vivim en una època d’individus valorats en funció del seu poder adquisitiu. El sentiment de pertinença a una societat de ciutadans amb els mateixos drets és menor. En aquest sentit, vivim en una època de vides més privades que públiques.

Una altra frase del llibre fa referència a la cel·la. L’acusat diu: “Aquí dins hi ha molts motius per deixar de creure en alguna cosa. Aleshores el que faig és deixar de creure en la presó”. ¿Al final la llibertat és una cosa molt íntima, una lluita constant de l’individu perquè no li sigui arravatada?

Quan el món es redueix a l’espai d’una cel·la i l’aire dura una hora en un pati tancat, la persona ha de lidiar amb la seva idea de llibertat. Si aquesta consisteix en fer tombs, la cel·la és una tomba. En el cas del personatge del llibre la llibertat consisteix a estimar una dona llunyana, un ésser que entén les raons de la seva lluita revolucionària. La seva llibertat no es redueix amb l’empresonament, es manté íntegra i continua sent seva.

A Espanya fins fa relativament poc no es va canviar el relat de la Transició. Abans es considerava que va ser mèrit sobretot de les elits polítiques i ara es té molt més en compte la lluita al carrer. ¿Creu que no s’ha reivindicat prou la lluita dels moviments revolucionaris?

La història transcorre als carrers i a les places, no als despatxos dels governs. Les cròniques dels reis, dels caps d’estat, són una conseqüència del que passa a la planta baixa de la societat. El poderosos són figurants de pas. Sense la transformació de la societat espanyola, el franquisme hauria pogut perdurar després de Franco.

Al llarg del llibre parla molt de la importància de les paraules que utilitzem per descriure les coses. Quina definició donaria a la paraula justícia?

La justícia per a mi és un sentiment, no un sistema de lleis. La primera objecció que fa un infant a un adult és “Això no és just”. Es produeix un impuls emotiu que li fa reconèixer un greuge, una injustícia. A la vida pública passa sovint que el sentiment de justícia està renyit amb la legalitat. Pot haver-hi lleis injustes, com les que a Itàlia condemnen un pescador que salva un nàufrag pel delicte d’incitació a la immigració il·legal. Aquesta llei contrasta amb el sentiment de justícia i amb la obligació de prestar auxili. És legal, però s’ha de rebatre amb fets.

L’acusat del llibre qüestiona el delicte de participació a banda armada. ¿Vostè també el qüestiona?

Els delictes associatius contenen l’error de no determinar la responsabilitat penal de l’individu. Una persona pot ser condemnada tan sols per la seva militància i no per haver comès delictes específics. Considero aquests delictes associatius com un sistema per posar tothom dins el mateix sac, mentre que per a mi la responsabilitat pels delictes comesos és sempre individual.

Les muntanyes contrasten amb la cel·la, però als dos llocs l'acusat parla d'aïllament, del fet de no tenir contacte amb els altres. Per què és tan important aquest aïllament?

És una qüestió de temperament i de costum, no un ideal de comportament. El personatge és una persona capaç d'aïllar-se. S'ha passat dècades de la seva vida empresonat i es va defensar de la reclusió concentrant-se en ell mateix. Sense la seva experiència de la presó, comparteixo amb ell aquesta capacitat de bastar-me a mi mateix.