Irvin D. Yalom (Washington, 1931) és un eminent psicoterapeuta que, a més d’haver gaudit d’un enorme prestigi i una considerable influència en la seva especialitat, ha transcendit la seva esfera professional gràcies a la popularitat mundial dels seus llibres de narrativa. Alguns estan parcialment basats en casos reals i en històries de pacients tractats per ell mateix. Altres són més novel·lescos, per exemple El dia que Nietzsche va plorar (1992) i El problema de Spinoza (2012), tots dos publicats en català per Edicions de 1984.
En el primer, una barreja de realitat i ficció, Yalom imagina una trobada entre el filòsof Friedrich Nietzsche i el doctor Josef Breuer, mestre de Sigmund Freud i un dels pioners de la psicoanàlisi. Pel to i per l’estructura, la novel·la fa pensar en la dramatització d’una sessió terapèutica. L’altra novel·la, molt més notable, conta, mitjançant una estructura de vides paral·leles però contradictòriament especulars, la història de dos personatges antagònics: el filòsof jueu Baruch Spinoza, un dels pares del racionalisme humanista, i Alfred Rosenberg, antisemita demoníac i un dels ideòlegs més carnissers del nazisme. És una novel·la en què el nervi narratiu és menys important que la dimensió existencial i que la indagació filosòfica i la mirada mèdica sobre uns fets i uns homes.
Mitigar malestars i angoixes
Si li passa com a mi, el lector que conegui les dues novel·les esmentades de Yalom i ara en llegeixi les Memòries, publicades en català de nou per 1984, segurament confirmarà un parell d’intuïcions. La primera, i la més important, és que Yalom no ha estat mai un home de vocacions escindides. Al contrari: per a ell, la vocació de psicoterapeuta i la d’escriptor de narrativa són dues vies complementàries d’aproximació i aprofundiment a un mateix àmbit, l’exploració de la condició humana i la cura o la mitigació dels seus malestars, angoixes i terrors. En realitat, Yalom ha adquirit el seu prestigi -catedràtic de psiquiatria de la Universitat de Stanford, terapeuta individual i grupal molt requerit, conferenciant multitudinari- gràcies a la seva condició de cocreador, juntament amb altres col·legues, de la psicoteràpia existencial, que ell defineix com “una tercera via, una alternativa al pensament psicoanalític i al model biològic, un camí que es basava en la saviesa de filòsofs i escriptors dels últims 2.500 anys”.
L’altra intuïció que el lector confirmarà és que Yalom sobretot és un bon escriptor quan alhora també fa de metge. Així, les pàgines en què evoca els seus orígens familiars en una modesta família jueva, la traumàtica relació amb la mare, l’adolescència solitària, els problemes d’autoestima, el llarg matrimoni amb la seva estimada i intel·lectualment potentíssima esposa -Marilyn Yalom- i els múltiples viatges fets arreu del planeta són força menys interessants que les pàgines que dedica a exposar les seves idees sobre la psicoteràpia, a reconstruir alguns casos i sessions de feina i a explorar les relacions que ha mantingut amb col·legues i pacients.