Viure en la traducció permanent

En un recent congrés acadèmic a Londres em va sorprendre fins a quin punt la immensa comunitat d’angloparlants han desenvolupat la noció de la seva heterogeneïtat interna. S’hi va projectar el curtmetratge d’una jove autista que va poder, gràcies a una tecnologia sofisticadíssima, traduir el conjunt dels moviments rítmics del seu cos i els sons guturals a un escrit fet en una llengua de paraules i amb una sintaxi coherent segons la majoria.

De cop, aquell ésser que es movia fent unes contorsions incomprensibles i, per això, irritants esdevenia una ment dotada d’una intel·ligència prodigiosa. Amanda Baggs sostenia el mirall davant de la societat de la qual ella mateixa formava part. Rere la façana opaca hi havia una noia racional, capaç no només d’explicar com ella percep les coses, sinó també d’etzibar que ella era sovint negligida, ignorada i menystinguda perquè el seu codi de comunicació no tenia una traducció lingüística directa.

Gemma Ruiz Palà, amb Ca la Wenling, la seva audaç novel·la sobre la perruqueria xinesa de la cantonada, ha volgut salvar un abisme de comunicació semblant. Entendre el que és diferent de tu, plantejar-se en veu alta les preguntes roents de la societat actual és de debò urgent.

L’univers literari que rodeja el saló de bellesa de la Wenling té el contingut, però no pas la forma. La traducció està feta només a mitges, intuïm que rere les frases agramaticals i l’ús militant de l’espanyol com a signe de progrés social hi ha veus matisades, ments brillants, cors sensibles. Però l’expressió lingüística dels personatges -i no només de la família xinesa dels esteticistes, sinó també de les clientes de la perruqueria del barri- persegueix un realisme simplement impossible de transferir al paper.

Atrapar la llengua viva i bategant

Ruiz confessa, enmig d’un dels viatges, que no es podia ni plantejar d’intentar reproduir la vivacitat dels carrers de Calcuta. Aquest és efectivament el repte que l’escriptora s’havia proposat. L’autora vol atrapar dins d’un llibre la llengua viva i bategant, la llengua en estat naixent. Vol capturar el vol d’aquell mot encara no del tot format. Pretén poder transmetre els pensaments que es comuniquen amb somriures i mirades. Els textos literaris suporten malament aquesta mena d’experiments amb la realitat, sobretot quan hi intervé la coincidència de diverses llengües.

La realitat viva d’un barri hi queda reflectida, és clar. Però els personatges es desfan en les frases a mig construir i en uns relats intensos, colpidors, però tanmateix massa fragmentats. La novel·la és com un local en el qual podem entrar, però també en podem sortir. Hi podem trobar històries dures i reals que asserenen, però que tanmateix no poden arribar a esquerdar les nostres felices i segures existències.

Les interferències inevitables mai poden interrompre la comunicació profunda que tots els éssers humans som capaços d’establir. Gemma Ruiz ha escrit un llibre bell i noble gràcies al desig d’esborrar fronteres. És alhora també un experiment literari potser un pèl incert, vacil·lant. L’error en la comunicació és la base imprescindible per poder eixamplar els horitzons. No es tradueix mai paraula per paraula, concepte per concepte, sinó que l’esforç és precisament trobar equivalències per allò que encara no ens pertany, el que encara no ha estat anostrat, domesticat, fet visible. Ruiz ha aconseguit una proesa: dibuixar els contorns d’una realitat que ignoràvem a consciència. Caldrà insistir-hi molt, però el primer pas ja està fet.