Jo estic viu, i tu?
Màrius Sampere va morir el 26 de maig als 89 anys. Mireia Vidal-Conte, poeta i editora de diversos dels seus llibres, se n’acomiada en aquest article. Miquel de Palol ofereix a l’ARA en exclusiva un poema inèdit d’homenatge
“Espereu, tot allò que no parla de mi / no existeix”
L’esfera insomne, 2016
Màrius, parlem-ne. Una vegada més, cinquanta-dues, tres-centes vegades més. Ara sí que t’he de dir que penso que t’equivoques, perquè ara ja tot ens parla de tu. I, per tant, tot existeix perquè TU (ens) ho has dit.
(“Màrius, com estàs, quan et va bé que et vingui a veure?” “Vine quan vulguis. Jo estic viu. I tu?” “Màrius, t’he de dir coses, hem de seguir fent... has fet allò que vam dir?...” “Vine i en parlem! Carme, va bé demà?”)
Estaves convençut que la paraula et posseïa, i no a l’inrevés. Tan cert, com gran la teva poètica, il·limitada, inclassificable, irrepetible per única, com únics els genis: Bach, Brueghel el Vell, Kandinski, Velázquez, Antonioni, Miquel Àngel, Duncan, Leonardo, Kafka, Rodin, Kahlo, Gaudí... Deia, la teva poètica, mai còmoda per als qui els agrada la cosa, l’art, el vers ben fàcil i mastegat, obsedits per la poesia que “s’ha d’entendre”. Poeta per a lectors valents -especialment, de molta poesia i, sobretot, d’abast internacional; aquells que probablement tenen els teus llibres al costat dels de Celan, Dickinson, Valente, Bachmann, Sexton, Sarduy, Felícia Fuster, Pizarnik, Plath, Lorca, Cernuda, Tsvetàieva, Espriu...- i per als mateixos poetes, a la recerca de referents cada cop més necessaris per una mena de sensació d’orfandat... I per a tu, sobretot: tu, sempre, el teu primer lector.
Sovint deies que no feies res més que ser una mena de transmissor d’una veu que t’anava dictant els poemes. Vivies com escrivies. O a l’inrevés. “ Me preguntan si escribo... [...] Pero ¿escribes ahora?, ¿qué escribes? No sé, nada... respondo. ¿Por qué no me preguntan si respiro? ”, que deia la Maillard.
El que més t’agradava com a escriptor -i, per tant, com a ésser humà, per no separar vida de literatura- era desfer i esbudellar la poesia -el llenguatge; l’imaginari- de tot allò susceptible de tenir cotilla. I això només ho fan -i en saben, sense caure en la caricatura- els grans. Eres l’antinormatiu, l’anti el-que-tots-esperem, mai el vers adient, mai el que queda “maco”, mai la paraula fàcil ni el sentiment ensucrat. Mai el poema resolutiu; la vida, l’escriptura, havia de ser com la flama de l’altre dia, abans que es tanqués l’última comporta final. Desafiaves la comporta i la flama. Desafiaves el meu ull mentre em girava, com sempre.
No en tenies prou dient, posem per cas, la matinada: l’havies de matar, de qüestionar i, si en quedava res, redefinir-la amb paràmetres que només tu reinventaves, només tu coneixies i, de nou, la reanomenaves.
Ara, entre nosaltres, el món serà molt més cert i la paraula afirmació, perquè tu (ens) l’has dit d’una nova manera, a la samperiana (gràcies); i perquè has guiat precisament la veritat d’aquella raça de poetes-esclaus-de-les-tenebres. No de tots: només d’aquests, ja ho saps, dels que es mouen constantment entre aigua, llum d’aigua, tenebra d’aigua.
(“Màrius, què faig amb aquest poema, l’eliminem?” “Fes el que creguis, Mireia, a tu t’agrada? Què et sembla a tu?” “Màrius, no vull tocar res; fem el que diguis, a mi em convenç, però has de decidir-ho tu, el teu criteri...” “Si t’agrada, el deixem... Escolta, quan vindran a veure’m els del bitxo...? Són els mateixos amb qui va publicar el Garriga, oi?)*
Ara ets tu qui t’has convertit en l’ombra fugitiva dels morts aparents, perquè no, de mi no t’has mort. De nosaltres, dels que SomMàrius, no t’has mort. Tu estàs en un trànsit, per fi, un dels molts pels quals el teu ésser passarà al llarg de l’eternitat. Ara és quan ja aprofites i mires cara a cara els grans misteris dels quals tant t’enfoties i, alhora, veneraves: la poesia, la vida, l’amor, la mort, d/Déu, la dona (la teva), la mare... ara, ja es confonen en i amb tu. I tu ho ets ja tot. Tu, el mort més aparent de tots.
“qui, qui és tan hàbil que em precedeix i tanmateix m’estima?”
* Des d’aquí vull agrair la generositat impagable i inoblidable de Maria del Carme Tarrés i de Carles Duarte, per haver-me deixat compartir amb vosaltres aquest tram final de la vida del, ja nostre, Màrius. Amor i deute etern.
Elegia per un Retorn
Si cada instant és el miracle
de no morir ara mateix,
és constrictiu investigar
la cosa que et substitueix
a tu, ara la cosa desapareguda.
Però els enigmes que apareixen,
a poc a poc, amb el bastó,
ànimes demiürgianes -la teva tot davant-,
els brogits de ventiscle, els estripats crepuscles
les albes on els insomnes et busquen,
tu sí que ho deies tot
sobretot en allò que podia semblar
que no deies i que era
allò més dit de tot, tot un cel i morir,
les veus que en ànsia de quants senyals
per sentències havíem entès
i ara hi veiem absolucions,
si venim de la mort
infinites vegades provar què,
recollir l’ànima d’entre els parracs
per tornar a néixer de dolor de dona,
no mort de mort sinó de vida,
que quan busquem no ens és donat l’encontre,
quan per trobar deixar de perseguir
cal en la fosca, els dimonis femelles
juganeres, benignes, i els recordats silencis,
l’aire en combat amb els morats del cel,
la torre solitària dalt de tot del penyal,
la ferotge incertesa de l’adéu
on esfilagarsar-s’hi ja no inquieta
sinó que exalta de la roja nit
de deixar-s’hi cercles de pell i d’ungles
d’esgarrifança recobrada
en el part recreat en renovada
revelació, el bronze blavescent,
com t’hem buscat havent-ho desaprès,
tot això ho has estat,
i no deixes de ser-ho.