La violència tàcita de la mirada masculina

Alice B. Sheldon (Chicago, 1915 - McLean, 1987) signava els seus llibres amb el pseudònim de James Tiptree Jr.: va triar un nom genèric com James i va treure el cognom Tiptree d'un flascó de melmelada. Les dones que els homesno veuen és un recull de dotze relats escrits entre 1962 i 1973 que funciona com una trampa perfecta: sembla ciència-ficció d’aventures, però en realitat és una peça de dissecció ideològica d’una altíssima precisió. Sheldon no imagina futurs llunyans per escapar del present, sinó que els utilitza per fer-lo intolerablement visible, anticipant els debats actuals sobre feminisme, sexe i ecologisme.

El narrador masculí d'un dels contes, Don Fenton, amb la seva veu segura, sexista, irònica i convençuda de la pròpia lucidesa, és el primer dispositiu crític del text. Sheldon el construeix com un mirall deformant que no sap que ho és. Tot el relat avança des d’aquesta mirada que observa les dones sense veure-les, que interpreta sense comprendre, que descriu sense escoltar. I és en aquesta distància –entre el que el narrador creu entendre i el que realment passa– on el conte desplega la seva força política. No hi ha discurs explícit: hi ha desajust i, en conseqüència, injustícia. A partir d’estructures narratives variades, l’autora reflexiona sobre temes que es repeteixen en els relats, com la clonació, la identitat de gènere, els viatges en el temps, els alienígenes, la reproducció i el paper de les dones a la societat.

Reformar el món dels homes o sortir-ne?

Les dones del títol no són invisibles perquè no hi siguin, sinó perquè el sistema perceptiu masculí no les pot registrar com a subjectes plens. Al conte central del volum, Les dones que els homes no veuen, la protagonista Ruth Parsons és un cos fora de lloc: massa intel·ligent, massa cansada, massa conscient per encaixar en les categories disponibles. La seva radicalitat no és retòrica, és existencial. No vol reformar el món dels homes; vol sortir-ne. I aquesta decisió, en el context de la ciència-ficció clàssica, és d’una violència simbòlica extraordinària.

Sheldon escriu amb una economia de mitjans impecable. La seva prosa és funcional, gairebé seca, però d’una eficàcia devastadora. El seu és un llenguatge cru i explícit, que sovint descriu escenaris de pura violència, i sincronitza la ciència-ficció dura amb el cyberpunk. Cada detall –els diàlegs aparentment banals, els gestos minúsculs, les suposicions del narrador– contribueix a construir una xarxa d’autoenganys que el lector veu abans que ningú. Els relats no confronten: deixen que el narrador s’exhibeixi. I en aquesta exhibició, el patriarcat es revela no com una conspiració, sinó com una suma d’hàbits perceptius.

El gir final del conte que dona nom al llibre no és un cop d’efecte. Més aviat s’explica com una conseqüència lògica. Quan les dones decideixen marxar amb els extraterrestres, no ho fan per fascinació tecnològica ni per utopia, sinó per pura coherència. El món humà que se’ls ofereix és estructuralment inhòspit. L’elecció no és entre la Terra i l’espai, sinó entre existir com a subjectes o continuar sent objectes interpretats. Sheldon entén que, per a moltes dones, l’alienígena no és l’altre: és el sistema que les mira sense reconèixer-les. El relat conserva una actualitat inquietant. No perquè el context no hagi canviat, sinó perquè els mecanismes de desautorització simbòlica persisteixen sota formes més sofisticades. Les dones que els homes no veuen no ofereix consol ni pedagogia: és una constatació. La invisibilitat no és absència; és una violència activa.

Amb aquest conte en concret, Alice B. Sheldon va escriure una de les peces més radicals de la ciència-ficció feminista, precisament perquè no predica, moralitza ni explica. Només mostra què passa quan les dones deixen d’intentar ser vistes i decideixen, per fi, mirar cap a una altra banda. I el gest, encara avui, continua sent profundament inquietant. Per això Les dones que els homes no veuen no és només un relat sobre dones, ni tan sols sobre ciència-ficció: és un text sobre els límits morals de la percepció. Sheldon no demana empatia, sinó lectura atenta; no reclama aliats, exigeix responsabilitat. El conte acaba quan les dones marxen, però la incomoditat comença aleshores, perquè el que queda no és el buit, sinó una pregunta concreta: què passa quan els subjectes invisibilitzats deixen d’esperar ser reconeguts? Potser la literatura, com aquests relats, no serveix per ensenyar a veure, sinó per abandonar-nos davant la nostra pròpia ceguesa.