La figura i la peripècia biogràfica de Joan Comorera encarna moltes de les grandeses i misèries de la primera meitat del segle XX: el compromís polític valent i lleial, també el fanatisme ofuscat de qui concep la política com una forma totalitzadora i dogmàtica de religió. A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l’espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista, un dels monstres més fascinants i sinistres del segle XX, tan pròdig en monstres.

Al llibre La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, el periodista Antoni Batista se centra en l’episodi més dramàticament culminant de la vida del líder polític català. Som a principis dels 50. Després d’haver sigut expulsat del PC (ell que havia aconseguit que el PSUC fos admès com a Secció Catalana al Komintern), acusat de “titisme” i de “desviacionisme nacionalista” (Comorera volia un comunisme català no sucursalista de l’espanyol, cosa que ni Carrillo ni La Pasionaria no podien tolerar), l’antic líder polític passa a viure d’amagat i fugint de tothom, repudiat, calumniat i amenaçat de mort pels seus antics camarades. Acorralat, entra clandestinament a Catalunya, gràcies a l’ajuda dels serveis secrets britànics i del PNB (els millors fent equilibris entre la lleialtat i l’estratègia). Instal·lat a Barcelona, fa una vida discreta amb una identitat falsa. Al cap de poc, però, és detingut per la policia franquista i és traslladat a la temible comissaria de Via Laietana, on és interrogat a fons per Antonio Juan Creix, el cap de la Brigada Político-Social, a qui precedia tota una mitologia de la crueltat i del terror.

Fins aquí, l’escenografia (les convulsions i els secrets de la Guerra Freda, el puny de ferro de la dictadura franquista), l’atmosfera (densa, crispada, opressiva) i els fets (un home que en el passat ho va ser tot i que ara no és res, un home que va ser un dirigent de masses i que ara està sol i abandonat per quasi tothom, excepte per uns pocs amics i la seva dona). En la història política catalana, no hi ha cap personatge més tràgic que Joan Comorera.

La relació entre dos homes oposats ideològicament

Tres són les virtuts estructurals del llibre de Batista. La primera és l’habilitat amb què, a partir del pinyol tràgic de la persecució, la detenció i l’interrogatori de Comorera, l’autor és capaç de desplegar i articular d’una manera sintètica, vibrant i informativa els episodis crucials de la seva vida, des del seu paper com a conseller totpoderós en els governs de Companys fins al seu nomadisme d’exiliat, passant per les pugnes a l’interior del PC. La segona virtut és la nodrida documentació a partir de la qual Batista ha treballat: testimonis personals acumulats al llarg de tota una vida fent de periodista, però també i sobretot els materials de l’arxiu personal de Creix, amb les transcripcions dels interrogatoris i la seva versió dels fets. La tercera virtut té a veure amb la segona, i és que Batista pren la decisió de repartir el protagonisme del llibre entre Comorera i Creix. Així, el que hauria pogut ser la crònica hagiogràfica d’un martirologi es converteix en la radiografia de la relació entre dos homes oposats ideològicament, que es troben en situacions antagòniques –un a l’apogeu del seu poder, l’altre a tocar de la desfeta total– però que, així i tot, s’entenen i es respecten. Cal aclarir que si Batista pren la decisió de bifurcar el protagonisme del seu llibre no és per relativitzar-lo ideològicament sinó per enriquir-lo humanament.

Rigorós, escrit amb sentit de la narració i del drama, instructiu i matisat des del punt de vista ideològic i valent des del punt de vista èticomoral –assenyalar les contradiccions de Comorera i mostrar Creix sense reduir-lo a la caricatura monstruosa requeria coratge–, La veritat del cas Comorera és un llibre important. I podria ser la base per a una minisèrie, estructurada tal com unes vides paral·leles plutarquianes, que serviria per explicar, a fons i amb complexitat i sense mentalitat subsidiària, el segle XX català.