La vida com a artefacte explosiu

Havia de ser l’atemptat definitiu de l’IRA, el que posaria de genolls el govern britànic i l’obligaria a negociar un alto el foc de cara a una imminent reunificació d’Irlanda. Era el 12 d’octubre del 1984. El Partit Conservador, amb la primera ministra Margaret Thatcher i tots els membres del seu gabinet, celebrava la seva convenció anual a l’Hotel Grand de Brighton, una ciutat mitjana de la costa sud d’Anglaterra. Va ser prop de les tres de la matinada quan una bomba, col·locada un mes abans en una de les habitacions de l’hotel, va explotar. Tot i que tant la Thatcher com la plana major del seu govern en van sortir il·lesos, el brutal atemptat va causar la mort de cinc persones i en va ferir de gravetat una trentena més.

El gran salt, la tercera novel·la de l’escriptor i editor britànic Jonathan Lee (1981), traduïda al català amb la destresa i la consistència habituals per Ferran Ràfols Gesa, conta la història de tres personatges -ficticis- que, per culpa de l’atemptat, veuran la seva vida trastocada per sempre més. La peculiaritat és que Lee focalitza gairebé tota l’atenció en les setmanes prèvies a l’atemptat. Aquesta opció converteix la novel·la en un tens i inquietant compte enrere de quasi cinc-centes pàgines, però al mateix temps fa que en molts passatges el terrorisme i els seus derivats siguin absents, i que els conflictes, ambicions, neguits, il·lusions i desesperances que puntegen les vides de la majoria de personatges siguin els propis d’una persona més o menys ordinària en un context de relativa normalitat.

Aquest és el cas de dos dels tres protagonistes principals. D’una banda, tenim en Moose, el director general substitut de l’hotel, que veu la convenció conservadora com una oportunitat per lluir-se davant dels seus superiors i aconseguir l’ascens que tant cobeja; de l’altra banda, tenim la seva filla adolescent, la Freya, que amb 18 anys ha de decidir com encarar el futur però que mentre mira d’aclarir-se treballa de recepcionista a l’hotel. Si no fos perquè sabem què passarà, tant la peripècia d’en Moose -l’home de mitjana edat que de jove era un magnífic saltador de trampolí i que d’adult no para de caure en picat i estavellar-se contra la vida- com la peripècia de la Freya -l’adolescent sensible, llesta i insegura que no troba el seu lloc al món- serien força convencionals. Diferent és el cas del tercer protagonista, en Dan, de Belfast, el jove artificier de l’IRA que col·loca la bomba. En els capítols focalitzats en ell, el conflicte de l’Ulster i la violència sectària d’un bàndol i de l’altre hi són òbviament presents, però també aquí l’autor opta per centrar-se en la quotidianitat i la intimitat moral d’en Dan més que no pas en el vessant polític dels seus actes.

Una novel·la molt notable

Una novel·la molt notable Si emfatitzo el fet que Jonathan Lee, a pesar de les aparences, no ha escrit ben bé una novel·la sobre l’IRA, ni sobre el conflicte nord-irlandès, és només perquè el lector sàpiga què pot esperar de la novel·la, no per apuntar res de negatiu sobre la seva vàlua literària. Al contrari. De prosa fornida i elegant, plena de diàlegs convincents i frescos, El gran salt és una novel·la molt notable, que té clar el que vol: mostrar d’una manera càlida i detallista la preuada normalitat que en un segon pot quedar feta miques per una tragèdia, i això val tant per als que la pateixen com per als que la infligeixen. A més, Lee té una de les grans virtuts que pot tenir un novel·lista: la capacitat de construir, amb aparent facilitat i en sorprenent abundància, frases que vehiculen informació narrativa alhora que enriqueixen la idea que el lector té del món interior dels personatges. L’ús que fa de l’estil indirecte lliure és, en aquest sentit, un prodigi de delicadesa i potència.