La vida amarga, i el temps, també

Entre les diverses classificacions sobre tipus generals de narradors, n’hi ha una de molt estesa: la que, grosso modo, distingeix entre els escriptors que volen explicar una història (i com més bé, millor, esclar) i aquells altres que semblen més interessats a relatar que algú està disposat a explicar una història (i com més tortuosament, millor). N’hi ha una altra que encara em sembla d’abast més genèric, i que distingeix entre dues menes essencials d’escriptors: els que treballen, principalment, sobre la memòria -melangiosos o justiciers, tant se val- i aquells altres per als quals el passat, la memòria, no serà mai matèria d’interès literari.

Pel que fa a la primera classificació, Sergi Pàmies sempre ha tingut un peu a cada banda. Pel que fa a l’altra, sempre havia representat prou bé la segona mena d’escriptor. Els seus llibres més antics no desdenyaven mai el joc literari, i aprofundien en qüestions com ara la identitat i la soledat dels individus, entre d’altres. Un dia, però, Pàmies es va adonar -diria que per a goig del lector- de la rendibilitat literària que pot tenir la memòria. En un conte de La bicicleta estàtica (Quaderns Crema, 2010) ho resumia així: “Busquem en la realitat les històries que no som capaços d’inventar”. I llavors el parisenc de naixement va començar a introduir dosis de biografia familiar en les seves obres, procurant zelosament que aquesta adopció sempre fos tutelada per les eines més operatives i severes de la ficció.

Relats que temptegen la crònica

L’art de portar gavardina aplega tretze contes, per dir-ne d’alguna manera. Alguns d’aquests contes podrien haver integrat qualsevol dels antics reculls de l’autor. Els d’ara tenen més amargor, certament, però la fórmula és la mateixa. El primer, posem per cas, Eclipsi, que planteja una suggeridora dissociació d’un personatge aclaparat per l’existència. O l’excel·lent Sisplau, en què el fill del protagonista -que filma un curt amb uns quants companys de curs- està disposat a sacrificar la vida del seu pare per una bona seqüència cinematogràfica. Són històries molt àcides. Hi ha altres contes, en canvi, que resulten (més) nous en la intenció. Més interessants, també. Relats que temptegen el gènere de la crònica. Per exemple, el titulat Nadala maternofilial : un retrat descarnat i alhora pietós de la mare del narrador -i també de l’autor-. És una història que va de “la importància d’escriure, sobretot quan sembla que no tinguis res més”. I un altre, també: No sóc ningú per donar-te consells (no sé si és Pàmies o Quaderns Crema que ha(n) decidit mantenir els accents diacrítics), una brillant dissertació sobre el desig de matar el pare i la glorificació -i posterior declivi- d’algunes figures quasi llegendàries (Jorge Semprún). D’aquest conte surt la feliç consecució de la gavardina i la manera de portar-la. Hi resulta central la figura dels pares del narrador -que aquí també coincideix, mutatis mutandis, amb l’autor-. Contes greus, de pes! Per això no entenc gaire que, al costat d’aquests, el llibre inclogui un insípid relat amb l’11-S de fons o, fins i tot, el titulat Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, que tampoc no acaba d’anar gaire enlloc.

És un llibre molt cru, ple de personatges derrotats (i amb una veu narrativa de to, molt sovint, self-deprecating ), que reflexiona sobre divorcis, soledat, fills; sobre l’avanç implacable de l’edat, sobre l’avanç també implacable de les malalties i sobre la presumpció -implacable- de la mort. Hi ha un aire de desfeta que no te l’acabes de treure de sobre. L’estil és el de sempre: cenyit i acerat, irònic fins al rigor mortis. Són peces ben escrites, tot i que pateixen una mica de l’absència de l’editor Vallcorba: evidències per proves, “un cert alè a Dubonnet”, caixa (de pastilles) per capsa... El pretext d’una foto de viatge o l’ús mèdic de la paraula descartar, entre altres encerts, permeten a l’autor de construir unes històries que més que no pas admirar-nos per l’enginy compositiu ens colpeixen per la profunditat del contingut diguem-ne moral. Més que escèptic, amarg, amarguíssim.