La veritable història de la mare d'en Bambi

L’inici de Bambi, el precedent literari de la pel·lícula que tothom coneix, no podria ser més idíl·lic: una mare cabirol i la seva cria tresquen pel bosc en els primers dies de vida del petit, que ha d’aprendre les quatre coses bàsiques per no morir abans de fer-se adult, com ara quines baies pot menjar i quines no, com s’ha de moure camp a través, quins sorolls són amenaces i quins cants joiosos d’ocells, o qui és l’ésser que camina sobre dues potes i que és tan perillós. Tot això es desenvolupa a través d’uns diàlegs entre els dos animals, perquè som dins del gènere de la faula, i també podríem dir que dins d’un bildungsroman clàssic: infantesa, adolescència i maduresa d’un animal que, ho veurem aviat, no difereix gaire de la d’un noi que es va fent gran.

El llibre és una peça ben curiosa. El seu autor, del qual Felix Salten és un pseudònim, es deia Zsiga Salzmann i havia nascut a Budapest. Jueu educat a Viena, membre del cercle d’intel·lectuals de la Jove Viena, amic d'Arthur Schnitzler i Hugo von Hoffmansthal, va escriure de tot mentre va ser jove i quan ja passava dels cinquanta anys va publicar, primer per entregues i després en forma de novel·la, aquesta al·legoria sobre uns animals amenaçats per uns homes terribles que va despertar totes les alarmes dels antisemites que ja començaven a dominar la societat austríaca als anys vint. Els nazis van cremar els exemplars que en van trobar perquè van saber interpretar la metàfora òbvia: que els animals del bosc eren els jueus i els homes assassins, l’amenaça del feixisme que assolaria el continent europeu al cap de molt pocs anys.

Bambi en mans de Walt Disney

Tot això, i més coses, ho explica molt bé a l’epíleg la traductora Montserrat Camps, que a més, ha fet una feina esplèndida perquè els ocells –i fins i tot les fulles!– parlin, claquin, xerrotegin o grallin en un català perfecte i harmoniós. També explica que Felix Salten va ser un enemic acèrrim de Karl Kraus, per exemple, que tenia un vedat de caça i la mà foradada, o que Walt Disney només li va pagar poc més de mil euros pels drets d’aquesta història que després transformaria en gran mesura: el lector àvid de reviure aquella tarda de llàgrimes al cinema no hi trobarà la mort lacrimògena de la mare de Bambi en un incendi, ni la mofeta o el conill Tambor, que són afegits carrinclons de la factoria Disney, però en canvi s’endinsarà en una història carregada d’ambigüitats com la llum dels boscos, que mai no és la mateixa.

Els gossos, un cabirol dèbil, les gallines o els cavalls són exemples d’animals que s’acosten a l’home i n’esdevenen servents. Alguns proven de tornar a la vida salvatge, però ja no s’hi adapten, i d’altres reben un càstig cruel que revela precisament que trair la comunitat es paga a un preu molt alt. És en aquest punt on el llibre deixa de ser un llibre infantil i es converteix en un mirall fosc de qualsevol societat humana: qui som i a qui devem obediència són elements sobre els quals a vegades ens és donat escollir, i cap tria és innocent o innòcua. En boca d’un jueu que va haver de fugir a Suïssa per salvar-se de les urpes nazis la cosa ressona de forma llòbrega, però hi ha molts més contextos on es pot adaptar la història, que també és una indagació en el creixement de l’individu i el seu aïllament o pertinença a la societat. Una lectura amb moltes capes i per a molts públics.