Tota una vida, de Robert Seethaler (Viena, 1966), és una novel·la breu, clara i senzilla. Conta, en estil indirecte lliure, sense escarafalls formals i seguint gairebé en tot moment l’ordre cronològic, la vida sencera d’Andreas Egger, des que va arribar, orfe i molt petit, a un poble remot de les muntanyes austríaques, fins a la seva mort, ja vell i desferrat del curs del món. Entre el principi i el final -tant del llibre com de la vida del protagonista-, el que veiem -el que ens explica l’autor- és la vida entesa com una successió de rutines, de tristeses i d’alegries, d’accidents, de sorpreses, de morts, de feines, d’imprevistos, d’expectatives i de nostàlgies, de transformacions íntimes i d’adaptacions a les constants transformacions de l’entorn.

Resumit així, pot semblar que Tota una vida és una novel·la emotiva, però modesta i simplement correcta; en realitat, és una miniatura preciosa i paradoxalment vastíssima, d’una riquesa anímica i una profunditat de sentit notables. El seu mèrit més vistós és oferir una potent panoràmica existencial només a partir de detalls, de situacions quotidianes i de coses concretes.

Conformitat i resignació

Nat a finals del segle XIX en unes condicions adverses -l’orfenesa, els maltractaments del ramader que el cria, el clima dur i la quotidianitat exigent de l’indret on viu-, la característica més definidora de la personalitat d’Andreas Egger, aquella que marca el to i el sentit de la novel·la, és la conformitat amb què va entomant tot allò que la vida li posa al davant. És una conformitat que, quan el que li passa és bo -la Marie, l’amor de la seva vida-, el fa reaccionar amb una gratitud primària però autèntica i, quan el que li passa és dolent -la mort prematura de la Marie, l’estada d’anys en un camp de presoners rus en acabar la Segona Guerra Mundial-, el fa actuar amb una resignació més resistent que no pas atemorida. També és aquesta conformitat natural el que fa que, sense deixar de ser un rústec reconciliat amb el paisatge hostil i portentós que l’envolta, s’adapti a la transformació que pateixen les seves valls i muntanyes, que passen de ser feréstegues a convertir-se en un profitós reclam turístic.

Gràcies a la traducció de Mariona Gratacòs, podem apreciar bé la prosa neta i plàstica de Robert Seethaler, amb la qual construeix escenes significatives i diàlegs lacònics i intel·ligents. El resultat és una novel·la crua però no truculenta, dolça sense caure en la mel·lifluïtat, dramàtica sense èmfasis i sàvia sense subratllats petulants.