Una d'aquelles nits que fan avergonyir el currículum sentimental de qualsevol

Aquesta novel·la brevíssima i perfecta és la quarta que publica Edicions de 1984 de Tessa Hadley, una autora anglesa que domina com vol les relacions familiars i que pinta amb mà mestra escenes ambientades en la placidesa d’un diumenge a la tarda que s’enterboleixen sense remei. La festa és una mena de tragèdia en tres temps, a la clàssica, que narra el pas a l’edat adulta d’unes germanes, l’Evelyn i la Moira, que són de classe mitjana i filles d’un matrimoni que no s’avé: el marit ja no amaga que té una amant i la dona aguanta com pot el sunday roast, l’àpat familiar principal dels anglesos: com pot vol dir amb els rul·los al cap i a punt de plorar. Però Tessa Hadley és la reina d’alternar moments de màxima llum i màxima foscor, de detectar la tristesa que amaguen els moments més feliços i la llum que neix de la tragèdia més pregona. L’escena immediatament posterior al dinar familiar, on les dues filles pentinen i arreglen la mare davant d’un tocador, és d’una bellesa i d’una elevació exemplars, feta només a base de pintes, agulles de cabells i diàlegs carregats de subtext.

Però el llibre es titula La festa, i al voltant d’una festa és on pivota tot. Primer hi ha una escena de pub, que no és sinó una mena de tast del que passarà al tercer capítol: les germanes coneixen uns homes més grans que sembla que mig flirtegen amb elles, i tot acaba amb les germanes fugint escales amunt, cap a un pis ple de rates i mals endreços que no serà sinó la prefiguració del que coneixeran en el tercer capítol, o tercer acte de la tragèdia. Al segon capítol, el del rostit de carn, rebran una trucada amb una invitació irresistible a una mansió d’un dels barris més exclusius de la ciutat. Com dues xaietes a punt de sacrificar, les germanes hi aniran (una hauria preferit quedar-se a casa traduint literatura francesa, però la gran l’obliga a acompanyar-la). I allà és on passarà tot.

La festa és una mena de trobada d’ambient tèrbol, molt luxuriós, amb personatges d’intencions més que ambigües, que acaba més o menys malament. El mèrit més gros del llibre, més enllà de descriure-la i de jugar amb les expectatives de les dues germanes, és saber escriure les pàgines que retraten l’endemà al matí d’una d’aquelles nits que fan avergonyir el currículum sentimental de qualsevol. No són pàgines de penediment total, ni d’eufòria, sinó que saben bascular entre un i altre sentiment amb tot el sentit i la sensibilitat que requereix un moment així: “Elles dubtaven de si mateixes, se sentien impures i brutes, però, en realitat, presentaven l’aspecte que més havien anhelat; un aspecte enigmàtic, opac i desitjable”. Deixar-les exactament en aquest punt, assegudes en una cafeteria afegint sucre al cafè perquè no amarguegi, és saber exactament quan cal posar el punt i final a una història. Llegir Tessa Hadley és, ara ja no queda dubte, un imperatiu categòric.