BarcelonaDiu Núria Cadenes que la valenciana Raquel Ricart (Bétera, 1962) no escriu novel·les, sinó que escriu persones de carn i ossos i ferides. Així queda demostrat en la seva darrera novel·la, El dit de Déu (Proa), un relat sensible escrit des del respecte absolut cap a una llengua genuïna. La novel·la entrellaça tres protagonistes amb necessitat d’explicar-se per escrit, de plasmar moments de les seves vides com si fossin escenes gravades a la retina. Tres dones –una Escriptora addicta al mam; la Nora, una dona gran que "fa faena" a casa de l’Escriptora, i un Jo proper a l’autora– que tenen en comú haver patit una trajectòria complexa, una condició furtiva, i que s’han refugiat en la lectura i en l’escriptura per tirar endavant i per mostrar les pròpies cicatrius amb autenticitat. 

L’amistat, la supervivència, la pèrdua, el càncer, la memòria, l’art i l’emoció són els temes principals d’El dit de Déu, que Ricard tracta des de les entranyes, entre la duresa i l’adoloriment, per obtenir una novel·la esplèndida sobre el fet biogràfic i els misteris i els silencis que amaguen les vides humanes. Ho fa utilitzant la primera persona narrativa, perquè li agrada el joc de veus, però també per demostrar com una mateixa vivència es pot explicar de manera diferent i fins i tot viure-la de manera oposada segons qui la recordi. L’encreuament d’històries d’aquesta santíssima trinitat femenina –els capítols intercalen Nora, l’Escriptora i Jo al llarg de tota l’obra–, la trama no lineal marca de la casa i les referències culturals ja estructuraven novel·les anteriors de l’autora com El temps de cada cosa o Les ratlles de la vida. Però en el cas d’El dit de Déu, Ricart fa un pas més en aquest interessant joc de veus: fer participar el lector a l’hora de "provar de descobrir la personalitat, les dèries i els interessos del biògraf". I tenim tres biògrafes.

L'escriptura com a bàlsam i dignificació

L’autora només havia parlat del càncer que va superar a Samarra, un conte publicat a Vilaweb. Ho va fer des de la ironia, d’una manera molt diferent de com tracta el tema el Jo d’El dit de Déu, d’una manera més fonda, gratant i compartint amb generositat la seva experiència en boca de la Nora. La novel·la també parla d’un cas d’abusos patit per l’Escriptora, primer des de la subtilesa i la metàfora i, a mesura que avancem la lectura, la mirada sobre el tema es torna crua i directa com pertoca. L’Escriptora no en pot parlar, d’aquest mal pas, però sí que es veu capaç d’escriure-ho en una novel·la biogràfica (o una novel·la d’una biografia) que fa temps que la tempta. En el cas de la Nora, el conflicte és amb els seus orígens, completament desconeguts per ella des que la van abandonar en un asil al cap de poc de néixer, i "ara que m’entreoig les passes a peu descalç" es veu forta per escriure el que li cal dir "a la meua manera, amb poca traça", espolsar-se la ràbia i garbellar malentesos. El seu relat passarà a mans de l’Escriptora i el que aquesta escrigui sobre la Nora passarà a mans d’una tercera dona, que escriurà el que l’Escriptora –una impostora segons ella– escriu sobre la Nora. Les nines russes narratives estan servides, i és un goig llegir-les, interpretar-les i descobrir-les tot gaudint del trajecte lingüístic que proposa Raquel Ricart.

El dit de Déu parla de l’escriptura com a bàlsam, com a via de dignificació de la persona i com a motiu per deixar de fugir des d’una oralitat que embadaleix. És una novel·la per ser llegida a la ràdio, per capítols, com es feia abans. El llenguatge flueix de meravella i les protagonistes, sense fer escarafalls, ens parlen a l’orella, de tu a tu, sobre el procés de creació tant artística com psicològica.