BarcelonaMireille Gansel ha fet de la lectura -i les seves variacions, com ara la creació o la traducció- l'acte central de la seva vida. Tal com recorda en un dels enlluernadors capítols de Traduir com transhumar, en alemany lesen vol dir, a més de llegir, "collir, recollir". Ha estat aquesta polisèmia la que ha inspirat l'autora -que va créixer a la França de la postguerra, filla de jueus refugiats- durant una llarga i fecunda trajectòria que ens descobreix en català Lleonard Muntaner gràcies a les magnífiques traduccions de Dolors Udina i Antoni Clapés.

La primera és l'assaig Traduir com transhumar, publicat en francès el 2012. Gràcies al seu pare, Mireille Gansel va entrar en contacte amb l'hongarès, i va ser gràcies a l'enumeració de les diverses opcions que en aquesta llengua es poden fer servir per referir-se a algú estimat que va descobrir "que les paraules, com els arbres, tenen arrels". Gràcies a la família materna va aprendre l'ídix i també l'alemany, tot i que aquesta última fos la llengua dels botxins que havien perseguit i, en part, exterminat el seu poble.

"L'estranger no era l'altre, soc jo"

Ha estat gràcies a la traducció, una tasca sovint invisibilitzada pel sector editorial, el periodisme i els lectors, que Mireille Gansel ha après que "l'estranger no era l'altre, sinó jo, jo que ho tinc tot per aprendre, per comprendre d'ell". De l'alemany ha traduït poetes com Nelly Sachs, Peter Huchel i l'antropòloga Eugénie Goldstern. L'aportació més singular de Gansel han estat, probablement, les seves versions de poesia vietnamita clàssica i contemporània: va viure a Hanoi en plena guerra, empesa pel compromís polític. "Sento el cant dels arbres en aquesta terra sense arbres, el cant dels arbres en aquests temps de pobles castigats pel napalm, de boscos esfullats", escrivia a finals del 1973.

Va ser durant l'experiència al Vietnam que va créixer la veu poètica de l'autora, de la qual La llàntia de l'espera ofereix un tast que arrenca llavors i arriba fins al 2020: "un ocell al caire d'un broll de llum - / a la tardor brina l'arròs nou / als camps / i d'ençà la gran collita dius / que al teu país la tardor és més bella / que una primavera" (Tardor), escriu des de la capital vietnamita; dècades després, a l'inici de la pandèmia de covid-19, la seva veu s'ha fet més concisa: "ens ensenyeu / a alçar el cap / vers la llum".

"Les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem", recorda Gansel a Traduir com transhumar. Potser per això, en el diàleg fructífer que l'assaig estableix amb l'antologia de poemes, hi llegim: "l'hora del poema / és l'hora entre lluna i sol". Natura, bellesa, silenci i exilis s'entrellacen en textos breus, reflexius o lírics, que el lector fa seus de seguida, provant de trobar una ombra del recer que totes aquelles paraules han donat a l'autora.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Traduir com transhumar i La llàntia de l'espera a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.