Joanjo Garcia ha consolidat en pocs anys un contrastat ofici de narrador. El 2012 va guanyar el premi Enric Valor amb Quan caminàrem la nit (un volum que indagava en els interrogants del 23-F i se situava argumentalment a la València de mitjans dels anys 90) i tres anys després va aconseguir el Ciutat d’Alzira amb El temps és mentida (una obra més arriscada narrativament). Ara, amb La pornografia de les petites coses, torna a l’escenari dels anys 90 però només com a ham: el 1996 -segons se’ns informa en el primer capítol del llibre- té lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera (SILPO). Els rèdits més visibles d’aquest esdeveniment van ser unes “interessants aportacions i propostes sobre la funció i la història de l’erotisme en la literatura”, així com una misteriosa novel·la anomenada La set del nàufrag.

Més de vint anys després del SILPO, Xavi retroba aquesta novel·la, on uns personatges en el trànsit cap a la maduresa reflexionen sobre la influència de la pornografia en les relacions socials. Inicia llavors una perquisició que el durà a retrobar-se amb els antics companys generacionals. La novel·la s’obri precisament amb les pàgines de La set del nàufrag, que ens conta la peripècia d’un cambrer valencià que escriu poesia. M. -així s’identifica el cambrer poeta- té dos veïns amb qui fa molt bona lliga, Andrea i Pablo. A través d’ells coneixerà una misteriosa estrangera, Clea Victòria Breathenach Poignant. Un joc narratiu polifònic ens va presentant Clea com l’objecte de desig de tots tres. Confessa Pablo: “Clea era la sensualitat feta carn. I no només pel seu cos ni per la seua forma de moure’l... Una aura de misteri la rodejava; una presència invisible que ella reforçava amb les seues frases despistades i uns gestos fora de tota lògica [...] Tota ella contagiava alegria: una alegria perillosa, incòmoda i contaminant”.

Al final, serà M. qui s’endurà Clea al llit. Les escenes de sexe ad hoc -la pornografia a què fa referència el títol de la novel·la- són eficaces i defugen l’obvietat. Però un dia Clea desapareix. M. la perseguirà fins a la seua Nova Escòcia natal mentre mastega una particular definició de què és un escriptor: “Tornar a un lloc on mai has estat i, tanmateix, aribar-hi tard. Això i tenir sempre les mans fredes”. La narració es resol en un joc de nines russes que acaba descobrint-nos M. (ara ja identificat com a Manel Martínez) fent de llibreter a València, quan ja tots els somnis de la joventut han passat avall.