El 'thriller' d'Elisenda Solsona sobre la fertilitat

Les dones que mai hem volgut ser mares difícilment podem entendre el desig –sovint malaltís– d’altres per ser-ho. Se’ns fa estranyíssim que una dona vulgui portar un altre ésser humà a aquest món tan miserable i deixar que la responsabilitat pesi sobre ella fins al final dels seus dies. Però el desig de la maternitat és una evidència, i bona mostra d'aquest fet són, lamentablement, els ventres de lloguer, aquesta barbaritat elevada a l’enèsima potència prova fefaent de la vigència d’un patriarcat que menysprea les dones i les utilitza per als seus fins il·lícits.

Mammalia, la primera novel·la d’Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), que ja havia publicat contes i microcontes, parla de la maternitat com a anhel i dels vincles maternofilials. Mammalia és un thriller en el qual un misteri plana fins al desenllaç. La protagonista, la Cora, es llança obsessivament a la recerca del seu passat. “Jo l’únic que sabia és el que et vaig explicar, que el pare m’havia adoptat quan estava a punt de fer tres anys i que la meva mare biològica havia mort en el moment del part”. Una pista: l’ofici del seu pare, ginecòleg, ocupa aquí un lloc principal.

Som en un temps distòpic, indeterminat. El canvi climàtic –suposem– ha provocat la reactivació dels volcans i plou cendra. Un Pla de Fertilització s’ha implantat per perpetuar l’espècie i condemna les dones joves a regalar els seus òvuls perquè siguin implantats en úters sans i forts, que garanteixin la seva viabilitat. La Cora pateix una cardiopatia. Podrà ser mare, en cas de voler-ho? La cardiopatia de la Cora és també un element decisiu. La seva malaltia l’ha condemnat o l’ha salvat d’un destí tràgic?

Jugar amb l'alternança dels temps

L’autora ens va dosificant la informació hàbilment, jugant amb l’alternança dels temps. Arranquem en un poble de la Catalunya Nord, on una Cora de vuit anys passa uns dies d’estiueig en companyia del seu pare i de la parella d’aquest, la Sara, aficionada a l’espeleologia. Sembla un poble escollit a l’atzar a Tripadvisor, però no ho és. En aquell poble francès, Rià, hi ha alguna cosa estranya: un bosc, unes coves, unes veus femenines. Seguim la trama com si fos una novel·la de misteri on es vol esbrinar una identitat. Busquem la identitat de la Cora, el seu origen.

En companyia de la Joana, l’amiga-parella que porta tatuada la resposta als seus dubtes, la Cora persisteix a la recerca d’una explicació que, a la pàgina 300, fa un gir sorprenent i deriva en una fantasia que trenca la versemblança de la novel·la. Alguns creuran que la sorpresa eleva el relat. A mi no m’ha convençut, trobo el desenllaç una mica massa agosarat. Una mestra de la intriga, Patricia Highsmith, va diagnosticar a Suspens un dels errors en la redacció d’una trama: “L’escriptor no ha posat els fonaments pel que ha de succeir quan el relat estigui més avançat”. No obstant això, la imaginació de Solsona és fèrtil, i meritòria la capacitat de construir una novel·la no lineal, així com la creació de personatges ferits o directament naufragats.