Més que una sàtira política de Thomas Mann

Thomas Mann (1875-1955) va publicar aquesta nouvelle el 1930, en un temps, com escriu Edgar Straehle al magnífic epíleg, “extremament convuls, marcat pel període d’entreguerres i l’auge del feixisme”. Feia només un any que l’autor alemany havia rebut el premi Nobel i ja era una figura consagradíssima més enllà de les fronteres del seu país. El 1930, Mann —que, amb 26 anys, donà a llum l’enlluernadora Els Buddenbrook— ja havia publicat La mort a Venècia (1912) i aquella exhibició d’altura de talent que és La muntanya màgica (1924). A l’exili nord-americà va publicar, entre altres, la pertorbadora El doctor Faustus (1947). S’entén que, amb aquest bagatge, l'escriptor de Lübeck sigui considerat un dels narradors més destacats del segle XX.

N’he dit nouvelle, però Mario i el màgic és, més aviat, una narració llarga. Més curta que La mort a Venècia i que la seva rèplica tardana, L’enganyada (1953), relata l’estiueig accidentat d’un matrimoni alemany amb dos fills a Torre di Venere, localitat del Tirrè italià. Es veu de seguida que les coses aniran pel camí del pedregar: en el primer hotel que han reservat, no s’hi podran quedar, perquè hi ha arribat una princesa. Un dels fills de la parella està pioc i es tracta de preservar la de sang blava de qualsevol possibilitat de contagi. D’altra banda, la relació amb la gent del lloc és difícil, tibant: “Confesso que em costa de suportar certs comportaments humans, massa humans, com són l’abús càndid del poder, la injustícia i la corrupció servil”. La velada insinuació nietzscheriana no deu ser del tot ociosa, en un novel·lista que ha tingut tan present, per raons vàries, el gran pensador i compatriota seu.

El feixisme començava a fer forrolla al país de Dante: “Es parlava de la grandesa i de la dignitat d’Itàlia [...]. Aquella gent, els dèiem, travessava un període semblant a una malaltia, potser desagradable, però necessària...” El pronom els fa referència als dos plançons del matrimoni, que assisteixen a totes les escenes familiars, fins i tot a la més crua de totes, que descriuré tot seguit.

L’acció transcorre durant la segona quinzena d’un mes d’agost tòrrid. Encara hi ha força estiuejants a la platja. Llavors, al poble s’anuncia l’espectacle d’un mag, l’inquietant Cipolla. Més que no pas mostrar habilitat amb les cartes, les espases o els copaltes, excel·leix com a hipnotitzador. El gruix del relat, doncs, té lloc al teatre on aquest sinistre personatge —un prestidigitador que fuma com un carreter i beu conyac entre número i número—, mig geperut i sense gota de consideració cap al públic, realitza el seu espectacle.

És fàcil de veure-hi la representació del dictador. D’una manera molt diferent, posem per cas, a la que Alfred Jarry ens va llegar amb el seu memorable Ubú Rei (la caricatura manniana és més subtil, més indirecta). Cipolla —que, en italià, vol dir ceba— fa ballar per un peu tots aquells que hipnotitza. Mann no ens ofereix una indagació en el mal ni en l’ambició del creador, com en El doctor Faustus. Tampoc no té el propòsit —ni l’espai— de desplegar reflexions d’índole diversa: sobre religió, sobre el desig, sobre filosofia, sobre el sentiment del temps... com passa a La muntanya màgica. Aquí, més aviat, ens presenta una història sense gaire desenvolupament, amb un protagonista funest, que tracta amb allò que resta ocult (un individu que té, doncs, la capacitat de manipular la consciència d’altri): “Tots hem tingut ocasió de veure amb curiositat i despectivament el caràcter equívoc, poc net, i al mateix temps inextricable, de la cosa oculta”. Fa dansar qui no vol fer-ho. Converteix el cos d’un noi en una post resistent que, recolzada pels peus i pel cap en sengles punts de suport, fa de banc. Ell mateix s’hi asseu, com s’hi podria haver passejat, trepitjant el pit del noi de la consciència adormida.

És una bona obra menor. Servint-se dels recursos de la ficció, l’autor hi esbossava i començava a pintar un món lúgubre, tètric. El del feixisme, el del nazisme. El de qualsevol règim totalitari; tots, tallats pel mateix patró.