Francisco Candel -també conegut com a Francesc i Paco- comença el seu portentós dietari amb la mort de la mare. No té vocació literària, però ja és en potència un personatge singular en el context d’una barriada miserable penjada a les envistes de Montjuïc. En qualsevol cas, Candel té les eines mínimes per establir els paràmetres del seu món, que és senzill i quotidià. Abasta des d’una crònica de la mili fins a la consignació de les grans preguntes de l’existència, un ventall d’inquietuds transmeses a través d’una prosa senzilla i eficaç, molt natural i sense pretensions, on la vida traspua en tot moment. És a dir, Candel ja neix en l’escriptura sent Paco Candel. El que és curiós és que, quan deixa el servei militar, l’autor planteja un diagnòstic terrible: són una generació fracassada. Nois de 25 anys que no saben cap on tirar. I és així que ell, potser sense una decisió conscient, tira cap a l’escriptura testimonial i comença a provar sort en petits concursos literaris i en l’elaboració de manuscrits sencers que li serveixen de provatura, mentre va vivint la difícil i pintoresca vida dels seus veïns.

A partir d’aquí el dietari, molt minuciós, ple d’anècdotes, va agafant gruix com a testimoni de la vida quotidiana sota el franquisme, vist des d’una perspectiva obrera. La literatura -inclosa la seva batalla amb el diccionari per trobar-hi les paraules que sent al carrer-és només un co-relat que transcorre sense ínfules i de manera rutinària: diners, contractes, censura, recepció dels múltiples llibres, obligació d’acabar-los, etc. Candel no atorga a aquesta faceta de la seva vida cap importància decisiva. És un ofici, no pas un art. El testimoni és vàlid perquè revela la simbiosi de Candel amb el seu barri (els personatges de les seves cròniques són reals i protesten durament per ser posats en evidència) i la lluita sorda contra el sistema, que vol evitar que la realitat es coli entre les pàgines publicades. Tampoc no hi sortirà, en el dietari, l’anàlisi de la seva vida privada. Es casa, neixen filla i fill (al fill no li consigna el nom fins que no fa la comunió, o gairebé), hi ha petits esments de les disputes matrimonials, però ell mateix diu que no vol parlar d’aquests temes.

Tot està a punt de canviar

Tot està a punt de canviar A poc a poc, però, el dietari esdevé un testimoni formidable de la història quotidiana sota el franquisme. I és aquí on es converteix en un instrument indispensable, molt atractiu, per conèixer una altra realitat. Candel no milita ni està en contacte amb militants. L’antifranquisme està basat en rumors, consignes, octavilles i Radio Pirenaica. És evident que passen coses, es revolten els estudiants o els obrers, hi ha manis i repressió -ferotge-, i tot queda reflectit en les pàgines, però alhora hi ha atur o prosperitat, es fan pisos per als barraquistes, la gent tira endavant, emmalalteix o mor, l’església hi és sempre present. Hi ha una amalgama de vida i lluita besllumada com darrere d’una pantalla d’ombres que imposa la dictadura. Per tant, Candel no fa anàlisi però combrega amb aquesta esperança cega que tot canviarà d’un moment a l’altre, malgrat que està escrivint als anys seixanta. La reconstrucció d’aquest ambient és excepcional precisament perquè Candel és molt plàstic explicant detalls, la lenta creixença de l’antifranquisme organitzat i la xarxa de l’activisme cultural a través de conferències i debats.

La història s’hi cola amb fets internacionals o locals, apareixen els noms de les patums dels seixanta i també del relleu, comença a relacionar-se amb la cultura catalana, crea la metàfora dels altres catalans, etcètera. Tant és: Candel ens explica el franquisme quotidià i les petites o grans lluites llunyanes, amb detalls precisos i plens de vida. És la peça que faltava en el relat.