Un testimoni esgarrifós sobre la guerra d'Ucraïna

El sintagma hora foscant apareix diverses vegades en aquests dos llibres (una novel·la i un de poemes) de Quim Español (Girona, 1945). I ho fa en un doble eix temporal: com a expressió de l’hora del dia en què el sol està a punt de colgar-se del tot i, més important, com a metàfora de l’entrada de fosc d’una existència humana. En el líric, la foscor està impresa en el mateix títol.

Virgil Nóvak és un cirurgià ucraïnès jubilat de fermes conviccions pacifistes. Quan l’exèrcit rus envaeix el seu país, un dels seus fills s’allista com a soldat voluntari per guerrejar l’enemic i l’altre treballa en qüestions logístiques. En un hospital de Kíiv –professional irreprotxable com és–, en Virgil opera i cura tant ferits ucraïnesos com russos. Un d’aquests darrers ha de ser donat d’alta abans d’hora, perquè hi ha fretura de llits, per la qual cosa el metge, després de consultar-ho amb la seva dona, decideix endur-se’l cap a casa seva. El dia que, refet del tot, el soldat rus s’acomiada dels seus hospitalaris amfitrions perpetrarà un acte abominable, que trasbalsarà la vida de la família Nóvak i, particularment, del pare de família.

La baixada als inferns d’en Virgil, el seu viatge al fons de la nit, comença en aquest punt. Fins ara, Quim Español ha administrat la informació d’una manera admirable. No és l’únic gir de guió que es permetrà, i, bé que no té l’impacte del primer, el segon ens fa plantejar el valor documental dels fets: en aquest, el mateix autor i la seva dona entren en escena i participen en el relat. És més, entenem que l’autèntica història d’en Virgil ha estat confiada a l’escriptor gironí, que l’atzar ha posat en el camí dels Nóvak. Com en la tècnica del manuscrit trobat.

El protagonista, que se sent condemnat per aquell fet infaust, té una sola obsessió. I, malgrat l’edat, no defallirà fins a acomplir-la. Com el príncep Andrei de Guerra i pau, s’adelita mirant el cel; però la concepció romàntica de les guerres napoleòniques contra els russos no té res a veure amb l’esperit de les del XX, el segle de la megamort. La compassió que trobem en les pàgines del clàssic rus és del tot absent en la història cruenta del segle passat. Virgil és una novel·la valenta i lúcida sobre el mal i sobre la fatal intoxicació que produeix, per a la qual no hi ha redempció. I ho és, també, sobre la frontera tan prima que pot separar els bons sentiments de l’odi. I, encara, sobre el destí malaurat, que precipita l’“hora foscant d’un temps benaurat”. I sobre l’extrema dificultat de mantenir una opinió personal, no induïda per la tribu.

Una portentosa novel·la d'idees

Virgil se sent com un teòleg que ja no creu en Déu: “S’esglaiava de la fascinació humana per l’apocalipsi”. Ha esdevingut un altre home. Embrutit, però, al capdavall –que ho jutgi el lector–, d’una integritat de pedra picada. En un drama col·lectiu que continua fumejant (“una guerra que, encara que la guanyéssim, també l’hauríem perduda”), Quim Español novel·la el testimoni esgarrifós d’una tragèdia familiar. I individual. Que difícil que resulta encaixar l’individual en el col·lectiu, en temps convulsos! La "negra llet" del poema de Paul Celan nodreix les pàgines del llibre. Portentosa novel·la d’idees, sí, que incideix, encara, en “l’enorme poder de l’agressor”, que “pot destruir no només el cos, sinó l’ànima de l’agredit”.

Literatura ambiciosa, greu. En prosa i en vers. Quan es fa fosc sembla posat sota els auspicis de la poesia elegíaca de Rilke (i de tants altres clàssics del XX: T.S. Eliot, sobretot). Es tracta d’un poema riu en diversos cants que va integrant veus diferents –citacions d’altri, fragments de conversa– per construir una fonda reflexió sobre l’ésser i la seva exposició a un món cada cop més precari, en què la civilització fa figa: “Al cap de poc cadascú es va adonant / que cap casa, des d’ara, serà seva”. La veu d’aquest magne poema es demana què podran veure els nostres descendents, en un món tan emmaleït com el nostre. Sembla que interrogui l’home contemporani, abismat en l’absurd: “freguem l’eternitat com freguem l’infinit”. ¿Què ens queda? La bellesa. Però també la bellesa –ho va escriure Rilke, i ho recorda Español– constitueix el començament del que és terrible.