Quina bona idea, recuperar un llibre de culte dels anys setanta d’autora quasi desconeguda per al gran públic, i que sigui un títol lloat per Stephen King i per altres grans noms del terror, que el veneren com una perla amagada. Quines ganes de posar-se a llegir una història de “terror tranquil”, com algú la va batejar, que passa en el típic poblet de Nova Anglaterra i on tothom es diu John o Mickey, té un tractor, porta camisa de quadres i amaga una destral a l’armari. I sí, la història del subhastador que arriba al poble fictici de Harlowe per posar-ho tot de cap per avall no pot ser més nord-americana pel que fa a l’ambientació i el rerefons sociopolític, però... quants paral·lelismes que es tracen amb la nostra realitat, la d’ara i avui! Si la suor freda ens recorre l’espinada ¿és perquè tenim por del següent pas que farà el subhastador malèvol, o perquè cada vegada ens sentim més a prop del protagonista, en John Moore, un granger a qui li estan destrossant la vida fins que s’adona que és ell, i només ell, qui està regalant fins a la darrera unça de la seva vida a una autoritat que ni tan sols és clar que sigui legítima? 

Ja fa molts segles (segles!) que Étienne de la Boétie va escriure El discurs sobre la servitud voluntària, on va definir la capacitat que tenim de cedir davant d’un govern tirà: com abaixem el cap i obeïm les ordres que ens donen (també a la feina, també en les relacions personals, també a les xarxes socials) en lloc de rebel·lar-nos, encara que ens bulli la sang i tinguem claríssim que estem sotmesos a una injustícia. Els personatges d’aquesta novel·la en són un exemple transparent: ¿com és que es deixen arrencar les possessions més precioses per un desconegut sense oposar resistència? Quin poder exerceix aquest desconegut sobre ells?

Una metàfora brutal d'una bombolla immobiliària

El llibre situa els fets en un moment en el qual es començaven a imposar discursos a favor dels “vells valors” que suposadament s’estaven perdent per culpa de la societat de consum: augment de la violència, trencament de costums tradicionals, necessitat d’augmentar la seguretat del poble, d’invertir més en policia: sona bastant familiar. I el que narra no deixa de ser una metàfora brutal d’una bombolla immobiliària, encara que tingui l’aspecte d’un thriller dels de tota la vida. Perquè això és el que es trobarà el lector, un relat de suspens molt bo, subtil, sense escenes de violència gratuïta, sinó posant tota la potència del fora de camp al servei de l’angoixa lectora. Una angoixa que s’injecta amb comptagotes, ja que la capacitat de l’autora de controlar el tempo narratiu és esplendorosa: després de narrar amb la velocitat del llamp una acció desesperada del protagonista en plena nit que ens ha tingut amb el cor a punt de sortir per la boca, ens fa gruar durant trenta pàgines sense informar-nos del resultat de l’acció, perquè cada minut de l’espera se’ns faci etern. Els personatges protagonistes, una família composta per un matrimoni, una nena de quatre anys i una àvia mig paralítica –a banda del subhastador, que és quasi una encarnació del diable i que té unes escenes antològiques– són magnètics, plens de matisos. Som nosaltres, les nostres mares, els nostres fills: gent rondinaire, lligada a la terra, que té una vida duríssima i que no entén com és que no és capaç de donar un cop de puny sobre la taula i dir prou quan l’amenaça és tan grossa.

El llibre arriba fins a les últimes conseqüències, i la conclusió, que es posa en boca de l’àvia de la família, no és gens complaent amb el gènere humà, fins i tot quan sembla que el col·lectiu reacciona i passa a l’acció contra el tirà. I és que les coses no són blanques o negres i un col·lectiu encegat per la ira és capaç del pitjor. Aquesta és una de les lliçons que dona aquest llibre, l’única obra d’una professora d’escola primària que va morir poc abans de veure’l publicat: es deia Joan Samson i segurament hauria estat millor, molt millor que la gran majoria d’autors de thriller que li van sobreviure. Justícia per a la Joan!