La solitud massa silenciosa d'Agota Kristof

BarcelonaLa prosa d’Agota Kristof, tan despullada, em recorda la poesia de Vladimír Holan, un parell de versos del qual diuen “se sentia tan assedegat / com una font que no en tingués prou amb l’aigua”. La frase és sempre breu, i no se sol servir de gaires detalls. De fet, els que queden són essencials, i recurrents. Menys és més. La foto de la coberta resulta d’allò més encertada: una terra enfangada i freda, com la que descriu l'escriptora hongaresa en aquesta història, i un cel grisós que sepulta la llum. El buit del cel és quatre vegades més gran que la superfície de la terra.

El jove Sandor Lester es diu, de fet, Tobias Horvath. Fuig del seu país per un fet que el podria comprometre seriosament, i arriba en un altre que l'acull com a refugiat. Treballarà en una fàbrica de rellotges (com l'autora). Hi fa el mateix cada dia: forats en una cadena de producció. Uns deu mil al dia. El cèrcol del temps, l’ofec: “M’assalta tot l’horror de la meva vida”. Però té un somni: un dia apareixerà una noia, que s’ha de dir Line, amb la qual construirà una vida nova, lluny de l’existència tediosa que mena. I escriurà llibres, uns llibres que el faran conegut arreu i que li permetran abandonar la fàbrica de rellotges per ser, ara sí, l’únic amo del seu temps.

Resistir-se a defallir

El personatge té alguna cosa del Mersault d'Albert Camus, l’estrany. Però, a diferència d’aquest, es refugia en la càndida entelèquia de la seva Line, i també en el somni literari. La seva soledat està ocupada per un silenci eixordador, però hi ha, encara, el recurs a l'esperança, que no és poca cosa. Kristof —que, com he escrit, més aviat raciona les paraules— crea en la consciència del lector el quadre complet. La capacitat de suggestió és notòria: les cambres on s'apleguen diversos refugiats, l'autobús en què el protagonista i una amiga retrobada de la infantesa coincideixen cada matí, el tètric edifici de la fàbrica... L'home sol sembla abocat a un destí ben fosc, però, a pesar d’això, es resisteix a defallir: “La vida havia de ser alguna cosa i jo esperava que aquesta cosa arribés, ho buscava”.

La novel·la comença i acaba amb sengles episodis que tenen un aire vagament oníric i una alta concentració simbòlica: el vent contra el qual lluita el protagonista, un ocell ferit... Ara bé, de seguida la misèria moral és descrita amb un estil molt més realista. De sobte, les coses es tornen d'una concreció que sembla contornejada amb llapis negre. Els elements de tragèdia —algun d'ells, reprès de la tragèdia clàssica— hi pesen, amenacen, però no arriben a esclatar. ¿Qui és, el protagonista, lluny del seu país? ¿Què seria, si hi tornés? “Ves allà on la gent és feliç perquè no coneix l’amor”, li recomana l'ocell ferit, inapel·lable. Vet aquí el drama. Abans, però, en Sandor havia admès que “les coses viuen en mi i no en el temps. I, en mi, tot és present”. Però la novel·la es titula Ahir i té tota la càrrega del que ja és incorregible. La d'una condemna. 

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Ahir a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.