Salinger contra la simplificació

Una de les escenes més reveladores d’ El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger (1919-2010), és aquella en què Holden Caulfield, narrador i protagonista principal de la novel·la, es troba a casa del senyor Antolini i li explica com va suspendre l’examen d’expressió oral a Pencey, l’escola de la qual l’han expulsat recentment -fet que desencadena el vagareig del personatge, que acaba en un psiquiàtric-. Holden diu a l’exprofessor i amic dels seus pares que la prova consistia en un discurs sobre un tema, escollit pel mateix alumne, i mentre el desenvolupa davant els companys a l’aula, si es desvia de l’assumpte principal, se li pot retreure amb un crit: “Divaga!” El protagonista de la novel·la de Salinger, després de rebre el consell d’Antolini, diu: “Moltes vegades no saps què t’interessa més fins que comences a parlar d’una cosa que no és la que t’interessa tant”. I una mica més endavant, afegeix: “Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis”.

El vigilant en el camp de sègol, publicada el 1951, és una novel·la contra la simplificació. Ho és perquè la seva veu narradora és hiperbòlica, contradictòria i provocativa des del primer paràgraf (“la meva fastigosa infantesa”, “els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res personal sobre ells”). Holden Caulfield té rampells de misogínia, d’homofòbia i de racisme. És un noi amb una mirada desencantada sobre l’existència, que a mesura que avança l’acció del llibre es va ennegrint, en paral·lel a la pèrdua del control sobre les seves reaccions: explicada en una prosa d’una agilitat olímpica, narra una crisi mental que es manifesta amb una gran fisicitat (plors, suor, llàgrimes, caigudes, tremolors).

Començar de zero

Entre les virtuts de Holden hi ha, precisament, l’habilitat per la digressió i el canvi de plans. L’objectiu del personatge és començar de zero en qualsevol lloc, des d’una benzinera perduda enmig de l’Oest fins a un campament “amb cabanes i coses d’aquestes” a Massachusetts i la Xina, però igual que aquelles mosques que xoquen una vegada i una altra contra el vidre de la finestra que està dos dits oberta -podrien fugir sense problemes per aquella escletxa-, Holden marxa de Pencey cap a Nova York, perquè allà hi ha dues figures que creu que el podran ajudar. La primera és Sally Hayes, a qui fa anys que no veu (quan la veu, li venen ganes de casar-s’hi “de seguida”, però al cap d’una estona li etziba: “Ets pitjor que un gra al cul, si vols que et digui la veritat”). La segona és la seva germana petita, la Phoebe. Entre els traumes que el cervell de Caulfield acumula en bateria hi ha la mort d’un altre germà petit, l’Allie, a causa d’una leucèmia. Critica el D.B., narrador reconvertit en guionista de Hollywood, però en canvi idolatra la Phoebe, que li permetrà adonar-se que alguna cosa no funciona dins seu, durant la conegudíssima escena del carrusel i la tempesta.

La nit abans del desenllaç de la història, en una altra de les meravelloses escenes domèstico-digressives de la novel·la -Salinger les extremaria a Franny i Zooey (1961)-, la Phoebe li demana que digui alguna cosa que li agradi molt: després de mencionar el germà mort, diu “m’agrada ara, vull dir ara mateix”, que vol dir “seure aquí amb tu i xerrar i fer comèdia”. Ella respon: “Això no és res de debò ”. Holden Caulfield és un jove amb problemes: segurament cau pitjor ara als lectors que quan el llibre va aparèixer. Així i tot, és capaç de deixar anar una gran lliçó sobre el perill de viure -i d’escriure literatura-: trobar a faltar els que ja no hi són, els objectes sense importància, l’olor del pis familiar, els ànecs de Central Park... en definitiva, trobar-ho a faltar tot.