Reflexions sobre la finitud del gran Georgi Gospodinov

Georgi Gospodinov (Iàmbol, 1968) és l’escriptor contemporani més llegit i premiat de Bulgària. Novel·lista, poeta i dramaturg, traduït a trenta idiomes, a El jardiner i la mort –que arriba un any després del premi Booker d'El refugi del temps– proposa una història autobiogràfica sobre un fill que, dia rere dia, veu com el seu pare (Dinyo Gospodinov: un home irònic i vitalista) es va apagant per culpa d’una malaltia i mor. Ho relata a través d’un monòleg interior d’alta qualitat literària que porta el segell de l’estil narratiu fragmentat de l’autor. Anàrquic i experimental, imprevisible i oníric, metaliterari i absurd, Gospodinov no escriu una novel·la sobre la mort, ni sobre un dol canònic, sinó sobre el dolor de presenciar el final d’una vida. A partir de l’anècdota personal —que deixa clar que quan passa a través del llenguatge ens deixa de pertànyer i passa a formar part de l’àmbit de la ficció—, l’autor també ofereix la crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial.

"El meu pare era jardiner. Ara és jardí". Amb aquest impacte verbal comença un dels relats més fibrosos que s’han escrit mai. A El jardiner i la mort, la presència constant de la mort no és només un final, sinó també un element que dona forma a la vida i a les decisions dels personatges. L’obra presenta una estructura postmoderna que combina elements narratius tradicionals amb un estil que barreja poesia i filosofia. Encadenant capítols curts que són pensaments o escenes viscudes, Gospodinov utilitza un llenguatge acurat, ple de metàfores i simbolismes, que convida el lector a reflexionar més enllà de la trama superficial. El jardí, a la novel·la, funciona com un símbol de la vida, del creixement i de la mortalitat. És un espai on la bellesa i el que és transitori s’entrellacen, i recorda que tot el que neix també mor. El jardí de la memòria és, al seu torn, la plasmació de la bellesa de l’efímer. La natura, amb el seu ritme cíclic, reflecteix la visió de l’autor sobre la inevitabilitat de la mort i la importància de viure plenament.

Gospodinov sap jugar amb el ritme; alterna descripcions detallades de l’entorn, sobretot del jardí, i pensaments profunds. La seva manera d’escriure fa que El jardiner i la mort tingui un to gairebé meditatiu, en què cada paraula sembla escollida amb cura per transmetre múltiples capes de significat. L’experiència lectora que en resulta és estètica i meditativa a parts iguals. La novel·la pot relacionar-se amb idees existencialistes en què la vida adquireix el seu significat en l’acceptació de la mort, però també amb conceptes estoics o budistes que ensenyen a acceptar el flux natural de l’existència i a trobar pau en aquesta aprovació. La memòria —l’única forma real d’immortalitat— i la identitat se sumen a les fortaleses temàtiques d’El jardiner i la mort, ja que se suggereix que, quan la mort ens separa, la memòria és la gran via per donar continuïtat a l’existència. Gospodinov ha escrit una novel·la elegíaca, una novel·la-memòria i una novel·la-jardí sense gènere definit, igual que la vida o la mort.