Corrien els inicis dels anys 80, feia més d’un lustre que el dictador Franco havia mort al llit deixant-ho tot molt més ben lligat del que semblava aleshores, l’anomenada Transició estava a punt de tancar-se d’una manera més espantada i menys il·lusionant del que molts haurien volgut, i Raimon, el cantant i músic valencià nascut a Xàtiva el 1940 amb el nom de Ramon Pelegero, se sentia entrampat en un impàs personal, creatiu, professional. Tot just acabava d’editar Raimon. Totes les cançons, un recopilatori dels seus deu discos, amb un quadern amb les lletres i nombroses notes explicatives. Era un moment, per tant, de recapitulació i celebració, però també de buit, confusió, indecisions, bloqueig i canvis.

Icona del moviment de la Nova Cançó, veu enèrgica de l’antifranquisme catalanista més compromès, intel·lectual i artista engagé afí des de sempre a un PSUC ara en hores molt baixes, el Raimon de principis dels 80 sap que s’ha inaugurat una nova època i que ell corre el risc de quedar encasellat per sempre més en la categoria dels cantautors polítics, dels noms llustrosos que, tot i la seva curta edat, ja només interessen pel que van fer, no pel que fan i encara menys pel que faran. Per contrarestar el neguit i el desconcert, Raimon escriu. Com que està bloquejat, però, i no pot escriure cançons noves, escriu un dietari. Una tria destil·lada i revisada d’aquell dietari és el que Empúries ha publicat ara amb el títol –poc afortunat, tirant a tòpic– de Personal i transferible.

En realitat, el dietari ara recuperat i editat és, tal com explica el mateix autor a la nota que tanca el llibre, la continuació de Les hores guanyades, el dietari que va escriure el 1981 mentre tornava a gravar totes les seves cançons –ara sense el condicionant de la censura– i que va publicar amb un notable èxit de crítica i públic el 1982. Personal i transferible, que abasta des del 25 de desembre del 1981 fins al 31 de desembre del 1983, és la ressaca inquieta que ve després d’una llarga efervescència. Pel to cansat i desencantat d’alguns passatges, es podria haver titulat Les hores perdudes. Hauria estat, però, un títol enganyós. A pesar de les preocupacions que el tenallen, de la sensació de viure erràticament i del fet de no poder produir amb la desimboltura i la constància que ell desitjaria, el Raimon que escriu el present dietari no perd el temps. Tampoc no és un home resignat, ni encara menys històricament vençut i existencialment desubicat.

Al contrari. Durant els dos anys consignats en aquest dietari, Raimon té una vida intensa, quasi trepidant. Fa concerts, llegeix llibres –sobretot poesia–, té una vida social populosa, viatja constantment arreu del país i més enllà tant per raons laborals com familiars, visita exposicions d’art, conversa llargament amb amics (per l’afinitat, la fidelitat i l’admiració mútua que es professen, destaquen l’escultor Andreu Alfaro, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i el poeta Salvador Espriu), concedeix entrevistes als mitjans, rep sol·licituds de tota mena, concep o esbossa projectes, intenta estar atent a la de vegades convulsa i de vegades miasmàtica actualitat sociopolítica, demostra una militància lingüística de pedra picada...

Entre el frenesí i la desídia, entre la insatisfacció desficiosa i el goig de l’ambició, i sempre acompanyat per la seva estimada Annalisa, Raimon es revela en aquestes pàgines com un home que, a més de compondre música i cantar amb la qualitat i la força que tots sabem, observa amb atenció, pensa amb claredat i escriu amb precisió, és a dir, amb una prosa curosa i sense més pretensions que les estrictament testimonials.