BarcelonaImagineu que sou dins un túnel claustrofòbic, pudent i xafogós. Aquesta és la sensació que encomana la lectura de la quarta novel·la de Jair Domínguez (Barcelona, 1980). Estructures profundes s’erigeix com una de les històries més rodones de les darreres dècades. Primer, per la dosi ingent de crítica i denúncia social que atresora a còpia d’aforismes i, segon, per la creació d’un llenguatge propi marca de la casa. Durant la prèvia del confinament, en aquells dies en els quals vèiem imatges de gent vestida de blanc fumigant els carrers de Wuhan i no ens ho acabàvem de creure, Domínguez comença a escriure una novel·la distòpica i futurista del tot versemblant sobre el futur deplorable que li espera al planeta que encara té a bé d’acollir-nos malgrat tot el que li estem fent. Entre el canvi climàtic i el capitalisme (canibalisme) hem podrit el món.

El protagonisme se’l reparteixen quatre joves oberts, amb vides precàries i contractes que preveuen la possibilitat de fer tard per culpa d’atacs terroristes. Joves que pensen que la vida és esperar, que van estudiar carreres absurdes perquè no volien treballar de cambrers i "mira on som ara". El Jordi, la Nina, el Yuri i l’Ayoub es dediquen a fumigar alguna cosa que no saben pels carrers de Barcelona, una ciutat dividida en sectors econòmics: el Parc, Avinguda, Excelsior, Centre i Extraradi. En un món que sembla molt simple (viure, tenir una feina per subsistir, etc.) hi ha un subsol molt complex amb estructures profundes, fermes i desconegudes, que no hauríem de bandejar. Els quatre joves ensulfaten una ciutat "instal·lada en un crepuscle ataronjat" que no projecta ombres. Ho fan amb un misteriós Producte de vuit del matí a quatre de la tarda. Contents perquè hi ha gent que per molt menys treballa als pous, una feina terrible en què es cobra poc i et jubiles als quaranta anys, ells treballen perquè, quan tenen temps per pensar, tot va malament.

Una societat sense criteri

Conscient que "els discapacitats no estan preparats per aquest món cruel", el Jordi té una manca d’empatia progressiva fruit de la seva observació de la realitat. Tot i així, el contrapunt optimista de l’Ayoub ("Es pensen que som ovelles però serem lleons") serveix per equilibrar l’antiheroi símbol de tota una generació de cors trencats. La ciutat és tan gran que hi ha carrers repetits. Tot és opac i sorollós, excepte al Túnel: una zona plena de rates i especuladors que tindrà un gran protagonisme en el final apocalíptic de la novel·la. Domínguez pinta una societat somatitzada, sense criteri, dominada per un sistema que ens vol cada cop més idiotes: "Mentre tingui droga, un tio sense estudis deixa de tenir inquietuds i consciència social".

Drogues noves, biblioteques tancades, somnis indesxifrables, urbanisme hostil, deixalleria espiritual, restaurants clandestins, bombes inesperades, insolidaritat, suïcidis en cadena, paios que dissenyen virus letals, pandèmies que accentuen el drama, nens que fumen, balenes extingides i gats i ionquis pels carrers. "Això acaba de començar", un lema que esquitxa les pàgines d’Estructures profundes i que fa pensar. Cagats de por, tanquem el llibre i mirem per la finestra: l’ésser humà està mal programat i la vida no és gens èpica.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per comprar Estructures profundes a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.