La primera autoficció de l’Imperi Romà

Als 67 anys, Fabius Excelsus Fulgentius és un dels generals “més prestigiosos i experimentats” de l’Imperi Romà. Sempre que abandona la capital -i li agrada fer-ho, perquè la vida familiar més aviat l’avorreix- capitaneja batalles contra pobles que Roma vol sotmetre. Però Fulgentius no en té prou amb això: entre incursió i incursió li agrada muntar representacions d’una tragèdia que s’ha anat fent més i més coneguda amb els anys i que ell mateix va escriure d’adolescent. Abans de ser general, el jove Fulgentius havia imaginat, gràcies a “l’excel·lent educació humanística” que havia rebut, una paròdia del que podia arribar a ser la vida d’un militar si estrafeia les regles del gènere. L’obra, que va batejar amb el seu propi nom, entraria dins els paràmetres del que avui coneixem com a autoficció. Fulgentius seria un dels pioners d’aquest subgènere. El problema és que el públic de l’època, en comptes de valorar l’humor de l’obra, es va prendre seriosament els girs dramàtics i el pathos tràgic que el general havia d’assumir al final, en què inevitablement havia de morir.

Després d’anys de muntatges -alguns més reeixits que d’altres-, el mateix Fulgentius s’ha acabat emocionant amb els versos que va confegir de jove. L’autoficció ha anat guanyant terreny al jo estrictament biogràfic, que ara, des de la senectut, continua lluitant per ampliar els horitzons geogràfics de Roma amb la intuïció que, tard o d’hora, viurà un final gloriós.

Aquests són els materials amb els quals treballa César Aira el seu primer pèplum. Fulgentius (Literatura Random House, 2020) arrenca amb un parell de capítols esquitxats de les subtileses de l’autor: “ Las risas lo envolvían como cobras -hi llegim-. De pronto se sentía en el centro de un vórtice de borrachos. Por su parte, no había bebido más que agua; era abstemio ”. Hi haurà lectors que, com passa sovint amb l’obra de l’argentí -que ja supera el centenar de novel·les breus-, trobaran que els seus jocs narratius per desmuntar el gènere tan aviat se centren en una història d’amor poc versemblant com deixen anar algun anacronisme intencionat -passava a El santo (2015), una altra “novel·la d’època”- o reflexionen, amb sornegueria, sobre els processos creatius. Igual que li passa a Fulgentius, Aira ha guanyat totes les batalles literàries en una trajectòria que, tard o d’hora, podria desembocar en el premi Nobel. El regust que queda al final d’aquesta història, que es va esfilagarsant a mesura que avança, és el de la derrota que ens espera a tots. Sabem, perquè és una novel·la acabada el gener del 2017, que César Aira ja deu tenir-ne una altra a punt -més aviat diverses-, esperant tornar a sorprendre el lector amb peripècies que potser, a simple vista, no tenen ni cap ni peus, però que amaguen el saludable esperit juganer de l’autor, encara en bona forma.