Vilafranca del PenedèsÀlex Susanna explica molt bé la rellevància de la conversió del prosador Josep Vallverdú (Lleida, 1923) en poeta, aquests últims anys. És un fet que sorprèn i meravella, alhora. Els versos del lleidatà, però, revelen nítidament que de sempre ha estat un lector de poesia rigorós i constant. I, a parer meu, permeten aventurar que, bé que potser no n’havia publicat mai, sempre n’havia compost. El prologuista sosté que l’autor està “dotat d’una veu pròpia i proveït d’un instrument prodigiosament afinat i versàtil”. El català que fa servir, en efecte, d’una riquíssima naturalitat, a mi em fa pensar en Guerau de Liost, en Jaume Agelet i Garriga, fins i tot, més enllà en el temps, en Verdaguer (no tant en Màrius Torres, a qui l’obra ret homenatge).

Versos de vida propera

He triat unes paraules de Joan Vinyoli per titular aquesta crítica. Els tres versos sencers, del llibre Realitats (1963), diuen: “He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum”. Vallverdú escriu poesies concretes, que tenen també un títol ben concret. Els pretextos són diversos, i solen presentar un element pròxim: les diverses menes de pa (en un repàs històric que no és sinó un resum vital i moral), una finestra en una casa que obre la porta a la imaginació del passejant, una rosa marcida que ha anat perdent tots els pètals... “La vida que importa, que de debò abasto, és propera”, fa un dels versos. (El país esdevé un “grumoll”; una mesura vàlida per conèixer la realitat és l’“almosta” —la cullereta de cafè d’Eliot.)

De vegades, el pretext té un nucli més ideològic, com en la poesia en què un creuer ostentós que solca les aigües del Mediterrani es troba amb un bot ple d’immigrats, i passa desdenyosament de llarg. O aquella altra en què defensa que “les llengües no reneixen”. Són, sempre, pretextos que escauen a la fondària del tema (perquè la proximitat de l’anècdota no està renyida, esclar, amb la profunditat de l’assumpte). Per exemple, considerant la rosa pansida que deia més amunt, el poeta es reconeix “un instant perplex / davant l’absurd de les caducitats”.

Vallverdú s’acosta al segle de vida, i ho fa amb plena lucidesa: “Enllà de mi la boira amaga el món, / però dins meu la llum roman encesa”. No podia ser altrament, doncs: la memòria és un dels temes principals de la seva obra lírica. En una de les primeres peces del llibre, El pa, es demana: “Les coses bones, avui, on són?” Hi ha una reflexió constant sobre la matèria dels records: “Vivim en la memòria, tement i sabent / que tota experiència serà sols el ressò / d’un instant que quasi no vam poder tastar”. L’obra, malgrat això, no compon cap catàleg de pèrdues ni és, tampoc, un manual de plany. És més, de tant en tant hi apunta la sornegueria de l’escriptor, en versos tendres que amaguen una mica de punxa (posem per cas, en els titulats El qui fa, dedicats a l’expressió “fer anys”).

A banda de tot això, hi ha unes poesies d’una gran intensitat dedicades al fill: “Per al pare el fill únic és el galze / que el relliga a l’amor que va crear-lo”. La innocència, més enllà que s’ajusti al caràcter d’Eloi Vallverdú, és un concepte familiar: “Al caient de les gotes, / la ciutat, l’albereda, la nena amb caputxa, / el gos saltador, les noies rialleres, / tot —jo mateix—, es vestia d’innocència”. I és que els versos de Vallverdú advoquen per aquest valor davant la manca de pietat del món. “L’home fa, el temps esmica”: poesia admirada contra la destrucció del temps! I, finalment, la mort, a la qual res no escapa: “En caure la dalla fulgurant, / tot esdevé ingràvid perquè tot és res?”