Ficció
Llegim  /  Crítiques 05/07/2022

Una novel·la meravellosa sobre la relació entre la sequera i la ràbia dels esperits

'Pluja', d'Ulla-Lena Lundberg, és una història màgica sobre l'escassetat d'aigua al continent

Anna Carreras Aubets
3 min
Els efectes d'una sequera
  • Nits Blanques
  • Traducció de Carolina Moreno Tena
  • 223 pàgines. 19 euros

Traduïda del suec per Carolina Moreno Tena i publicada a Nits Blanques Edicions, Pluja és una novel·la meravellosa escrita l’any 1997 per Ulla-Lena Lundberg (1947), gran autora finlandesa que escriu en suec. Situat en una zona no especificada de l’Àfrica, el relat té quatre protagonistes semblantment imprescindibles: dos paisatges i dos homes. L’antiguitat i el present estan connectats i els mites, els rituals i la realitat de les cultures occidental i africana s’uneixen en aquesta obra magistral. Cal recordar que l’autora es va graduar a la Universitat Abo Akademi, amb especialització en etnologia nòrdica i història de la religió. Ulla-Lena Lundberg ha estat nominada en tres ocasions al Premi de Literatura del Consell Nòrdic. Amb Pluja va guanyar, l’any 1998, el prestigiós Premi Runeberg.  

Pluja consta de dues històries explicades pel nen Brodd i per l’enginyer hidràulic suec Bengt, respectivament. Brodd pertany a una antiga tribu de boiximans que de petit dibuixa un impala a l’exterior d’una cova. Les vides d’aquests caçadors es regeixen pels canvis de la natura en forma de temporades de pluja, sequera i quantitats fluctuants d’aliments. Els rituals com el de fer ploure i la pintura rupestre són elements molt importants en la vida de la tribu, i quan Brodd s’adona que té habilitats especials properes a la màgia, el xaman de la tribu, Swarming Bee, li ensenya a posar-les en pràctica. Brodd aprèn a convocar els animals de la pluja i experimenta com es necessita una força especial per enganxar imatges a les parets de roca. Aquesta primera part és deliciosament lírica, onírica, narrada amb un estil dolç per part d’Ulla-Lena Lundberg: "I va ser en sentir l’olor de la pluja que els vaig notar. Eren els animals de pluja de què tothom parla, però diferents. Eren com cocodrils, hipopòtams, bancs de peixos, més que res per tenir la referència d’alguna cosa similar a l’hora de descriure’ls". Pluja és, també, una novel·la que exposa els xocs culturals, reivindica l’ajuda al desenvolupament i alerta sobre el problema de l’escassetat d’aigua.

Invocar la pluja

A la segona part, molt més humorística, amb un ritme narratiu més ràpid i situada a la dècada dels noranta del segle XX, el suec Bengt es troba a l’Àfrica com a treballador humanitari, i el seu projecte consisteix en una estació de bombeig que pot subministrar aigua neta a diverses poblacions africanes. En la inauguració de l’estació, un mèdium natiu pronostica que la zona es veurà afectada per la sequera i que després de tres anys sense pluja l’estació de bombeig no tindrà aigua per bombejar. Bengt comença a interessar-se per les coves rocoses de la zona, decorades amb pintures rupestres. En una d’aquestes coves, els natius hi han realitzat rituals de pluja durant segles, fins al present. Però les autoritats, amb l’excusa de protegir les pintures, tanquen la cova.

A mesura que la sequera s’imposa amb obstinació, Bengt comença a creure en una connexió real entre la sequera i la ràbia que els esperits senten pel govern de torn i pel fet que ja no és possible invocar la pluja des de l’interior de la cova: "Mirava les pintures que hi havia al sostre i que ells interpretaven d’una altra manera diferent de la meva". I aquí, en aquesta segona part del llibre, el lector té la sensació que la creença del passat en esperits i cerimònies màgiques es troba just a sota de la superfície civilitzada dels africans d’avui: "L’ésser humà és una criatura sense massa resistència. Encara que anheli la pluja més que cap altra cosa al món, de seguida troba a faltar l’escalfor del sol quan ja no plou". 

stats