'Piranesi', una novel·la de complexitat sobretot escenogràfica

CampanetSi li passa com a mi, la sensació que tindrà el lector en començar a llegir Piranesi, la primera novel·la que publica Susanna Clarke (Nottingham, 1959) des que l’any 2004 va debutar amb l’èxit mundial de crítica i públic Jonathan Strange i el senyor Norrell, serà molt similar a la que té quan es planta davant un quadre d’un De Chirico, d’un Delvaux o de qualsevol pintor surrealista obsedit per la importància dels espais i les arquitectures. És la sensació de qui entra en un món físic –també intel·lectual, moral i anímic– que no es regeix per la lògica del món real de cada dia.

Hem de llegir desenes de pàgines abans d’ubicar-nos en l’univers proposat per Clarke a Piranesi. D’entrada, ens limitem a seguir, curiosos, hipnotitzats i perplexos, les evolucions del protagonista i narrador homònim per una Casa immensa i laberíntica. És una Casa plena d'estàtues enormes –de minotaures, d'éssers humans...– i de sales i de vestíbuls, alguns dels quals queden inundats cada cert temps per la pujada de poderoses marees. El personatge de Piranesi hi deambula fascinat per tot el que l’envolta –“La Bellesa de la Casa és incommensurable; la seva Bondat és infinita”–, mentre inventaria el que veu i escriu un dietari que li permet calcular el pas del temps i provar d’ordenar una memòria personal plena d’amnèsies sospitoses.

Piranesi ens diu que la Casa conté els ossos de diferents cadàvers que ell no identifica perquè no va coincidir amb els homes i les dones a qui pertanyien, i ens informa també que, en el moment present, només hi viu un altre habitant, que ell anomena “l’Altre”, i que tots dos són científics i junts van a la recerca del “Gran Coneixement Secret”. Ara ja hem sortit del quadre de Delvaux i hem entrat dins l’habitació roja de David Lynch a Twin Peaks, però com si hagués estat ampliada i redecorada per un constructor ampul·lós i mig dement.

Una investigació sobre el passat

A mesura que llegeix i es va situant en el relat, encara sense entendre gaire res, el lector es planteja abraçar una cascada d’interpretacions diverses: Piranesi és el conillet d’índies d’un experiment monumental (interpretació tecnoparanoica); la Casa és una versió sci-fi del Purgatori (interpretació teologicofuturista); la relació malsana i desigual entre l’ingenu Piranesi i el secretista i poc de fiar Altre és una al·legoria del poder, la vigilància i la dominació (interpretació sociopolítica); Piranesi és el supervivent d’una civilització extingida (interpretació històrica postapocalítica amb un toc ecologista)...

Com que un dels al·licients de la novel·la és veure com Clarke va desembolicant a poc a poc el misteri central de la naturalesa de la Casa, i en conseqüència tota la teranyina de misteris adjacents que hi ha implicats, no diré gaire res més de l'argument: només que el coneixement de l'existència d’un tercer personatge, i la seva posterior aparició, treuen Piranesi de la seva catatonia cofoia i fan que emprengui una investigació sobre el passat i la seva identitat, i que tot plegat deriva en una trama que indueix a reflexionar sobre les meravelles de la ciència, els enigmes de la màgia i els perills de l'ànsia megalòmana de coneixement, una trama que és plena de referències a “la Teoria dels Altres Mons” i “el pensament transgressor”.

Escrita en una prosa senzilla i suggeridora, però que no té res de l'exuberància opulenta i del misteri multiforme del món que descriu –la traducció és del sempre fiable Ferran Ràfols Gesa–, la sensació final que deixa la lectura de Piranesi és de descompensació. Ni la complexitat argumental ni la sofisticació escenogràfica tenen una correspondència amb el fons filosòfic de l’obra ni amb l’experiència humana que s’hi vehicula. Vull dir que l’embolcall és molt prometedor, però el regal decep.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Piranesi a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.