Hi ha aventures literàries que creen llibres híbrids i inclassificables, amb les seves regles i coordenades. És el cas de Perejaume, que crea un espai propi i transferible, exigent però permeable, conscient que necessita fer partícip el lector.

Perejaume surt del Museu Nacional d’Art de Catalunya amb una marededéu a l’esquena, dins de la motxilla, embolicada dins de capes i capes de teles, fibres i plàstics protectors. I comença a caminar per carreteres, pobles i ciutats en un viatge que s’assembla molt a un pelegrinatge invers. Si abans eren els fidels els que anaven a veure els santuaris per trobar-se amb Déu o amb algun sant, ara és l’home qui porta la divinitat a tot arreu. “Fa dies que camino. No sembla que la imatge que duc recordi res. ¿Qui no em diu que no és una de les 1.033 marededéus que censà el pare Camós?” Ara és el Fill, que porta la seva Mare, embolicada com si fos un nen petit, una nena petita, la crisàlide que se suposa que és Crist, perquè Déu és mare i el Fill és home.

L’artista entoma el repte de recuperar una part del passat i de fer-lo contemporani, i ho fa en un triangle que als vèrtexs té l’art, la història i la natura. És una aventura íntima i compartida, un veritable amor de lluny i de prop que arriba a cada racó. Quantes marededéus hi havia, sota terra? Quantes talles van romandre amagades per ser trobades per atzars voluntaris i escenificats? ¿Són les marededéus les que donen noms als topònims i a les persones, o són els llocs els que creen les llegendes, les tradicions, les rondalles i la narrativa que ha protegir els homes? Com es creen i com perviuen els noms? Tenim les Núria, Carrassumada, Pineda, Tura, Queralt, Bellulla, Bastanist, Collell, Roure, Sogues, Bovera, Tallat i molts altres que confirmen la fertilitat del subsol. O el desig que fos fèrtil. Perejaume surt de Barcelona un 27 de juny i després de passar per pobles, indrets, ermites i museus dels Vallesos, Osona, el Bages i el Baix Llobregat, torna onze dies després al museu que custodia la talla.

Mentrestant, travessa boscos que són susceptibles de ser vistos com a primera matèria per a tantes talles; es demana quin és el pes dels llocs en la història i com pesa la història a la seva esquena; imagina un camp de llavors de marededéus que creixen i que fan un altre cel sota terra i desmenteixen els possibles inferns amb què ens amenacen; es demana, al Museu Episcopal de Vic, què protegeixen, aquelles marededéus descontextualitzades, apartades del seu lloc, tancades en vitrines i il·luminades per fluorescents: “Què n’hem de fer de tantes imatges fora d’ús, de tanta divinitat, de tanta celsitud desocupada!”

Les imatges que ens descriu Perejaume no es poden oblidar després de ser llegides. No passa res que no ens hagi passat abans amb Ludwig-Jujol, Obreda, El Pirineu de baix, Pagèsiques, per dir alguns llibres, o amb tantes obres i exposicions. L’orografia i l’escriptura, el paisatge i la pintura, la tradició i la contemporaneïtat es fonen en un gresol que Perejaume fa servir per assumir la pròpia cultura i per poder fer-la dialogar amb qualsevol altra. “La troballa d’imatges i la miraculosa impossibilitat de moure les imatges d’allà on han estat trobades expressa dues qüestions essencials: la primera, que el lloc és la imatge i, la segona, que el lloc no es pot moure”.

El llibre, el camí i la talla creen un llenguatge que pot parlar amb altres llenguatges d’altres disciplines (l’estètica, la música, la lexicografia, l’arxivística), però també amb el d’altres països i tradicions. Contra la literatura de viatges ubiqua i repetida, un pelegrinatge cap a dins de la història, de la cultura i d’un mateix.