Pere Rovira i la vida estimada i escrita

Campanet“Ha deixat quinze o vint poemes bons”, diu un dels versos del poema Homenatge que Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) va escriure en memòria del seu admirat Jaime Gil de Biedma. Després de tota una vida consagrada a la poesia, “quinze o vint poemes bons” poden semblar poqueta cosa, però no ho són, perquè són moltes les “hores que es cremen per un vers” i perquè la poesia, com l’amor –“aliances inventades / d’èxtasis i mentides”–, per funcionar requereix molt esforç formal, molta excavació íntima i molta tensió moral. Vull dir que escriure poesia no és el mateix que obrir l’aixeta lírica i anar recollint el que en vessa. A Avui és sempre, on Rovira fa una tria de “poemes escollits” a partir dels set llibres de poesia que ha publicat des del 1981, més uns quants d’inèdits, hi ha una vintena de poemes bons. Com a mínim.

A grans trets, la trajectòria poètica de Rovira té dues etapes, tot i que un fil temàtic les travessa de cap a cap: l’amor sense final, el desig sense fons i la fascinació eròtica del poeta per l’estimada. Així mateix, una veu sempre dura però celebratòria i una mirada sempre gastada però humanista les relliguen i els donen unitat.

Una veu intensa, sòbria i elegant

La primera etapa la formen els seus quatre primers títols –Distàncies (1981), Cartes marcades (1988), La vida en plural (1996) i La mar de dins (2003)– i s’inscriu dins les coordenades d’això que s’ha convingut a anomenar poesia de l’experiència. Igual que passa amb tots els corrents estètics, la poesia de l’experiència pot treballar-se amb rigor i personalitat o com qui omple un formulari de llocs comuns i d’egocentrisme. Rovira s’escapa, en general, de la cosa tòpica, sentimental, lingüísticament tosca, autobiogràfica d’una manera cofoia i banal. Fa una poesia de l’experiència que és contundent des del punt de vista formal –el to és segur, el ritme és persuasiu, les imatges i els motius són familiars (els bars i el beure, el llit i l’estimar, el pas del temps, els dons de l’amistat, la companyia dels morts), però mai estantissos– i que és intensa, sòbria, elegant i forta des del punt de vista íntim.

La segona etapa de la seva trajectòria va començar amb Contra la mort (2011), quan la presa de consciència dràstica de la vellesa i de la pròpia mortalitat va anar acompanyada d’una revifalla reivindicativa, a estones melancòlica i amarga, però alhora poderosament afirmativa i hedonista, de la vida en el seu sentit més quotidià i més sensual. A banda de la qüestió del to, de la mirada i dels temes que, com ja he dit, no difereixen tant dels de llibres anteriors, aquesta segona etapa es caracteritza per un abandonament progressiu del vers lliure i per un ús cada cop més sistemàtic de la rima i la mètrica, tal com es pot veure als sonets d’El joc de Venus (2021) i a les quasi cançons d'En família (2020). El Rovira d’aquests últims anys és més irònic i menys greu i, paradoxalment, tot i les xacres del cos i les cicatrius del cor, viu més reconciliat amb ell mateix i amb el món.

Davant una antologia com aquesta, davant una trajectòria coherent però diversa com la de Rovira, cada lector té les seves predileccions. Les de qui escriu aquesta ressenya són els poemes eroticofestius, però encara més els de temàtica professional i literària, aquells en què el poeta diu com treballa, o com escriu i llegeix, i alhora com entén la vida i com la viu. Penso en El professor, Poeta de mig segle, Charles Baudelaire i els savis, Teoria del lector... Són els poemes bons de què parlava al principi i en realitat no són bons: són boníssims.