Les pèrdues denses i precises d’Elizabeth Bishop

És molt famosa la definició que Maurice Dennis, artista i crític d’art, conreador i teòric plàstic del simbolisme colorista dels Nabís a la França efervescent de finals del segle XIX i principis del XX, va fer de la pintura: “La pintura, abans de ser un cavall, un nu femení o qualsevol altre motiu, és essencialment una superfície plana amb colors organitzats al damunt d’una determinada manera”. Els poemes de la nord-americana Elizabeth Bishop (Worcester, 1911-Boston, 1979) m’han fet pensar en la definició de Dennis. Són paraules i més paraules, versos i més versos, que es despleguen sobre la pàgina amb una mescla tan escrupolosa de meticulositat i densitat que sovint costa fins i tot de veure o d’entendre quins són els temes dels poemes. Veiem els colors, no el cavall ni el nu femení.

Tal com explica Anna Gual al pròleg del present volum de Poesia completa, Bishop va ser tota la vida una escriptora lenta i severament autoexigent: no només podia passar-se anys fent feina en un poema sinó que a més a més vivia dramàticament els llargs períodes d’improductivitat que l’assaltaven. En aquest sentit, costa no llegir poemes com El mapa o Més de 2.000 il·lustracions i una total concordança com una disputa de Bishop contra ella mateixa i contra les seves ganes de mostrar-se i alhora la seva necessitat d’amagar-se. No és un joc de paraules. El procediment poètic de Bishop, sobretot quan es concreta en poemes llargs que funcionen com descripcions líriques de l’element mencionat al títol (l’estat de Florida al poema Florida, una freda primavera al poema Una freda primavera),fa pensar en una versió extrema del correlat objectiu eliotià, la tècnica que permet al poeta d’expressar-se impersonalment.

La necessitat d'esborrar mals records

Les ocultacions, els secrets no confessats, els traumes guardats amb pany i clau, van ser una constant en la vida de Bishop. El seu pare va morir quan ella només tenia vuit mesos, la seva mare va ser permanentment ingressada en un hospital psiquiàtric quan ella tenia cinc anys (no la va tornar a veure mai més) i un oncle amb qui va conviure durant anys va abusar d’ella sexualment quan encara era una nena. La necessitat d’esborrar els mals records –d’enterrar el cúmul de ferides que la conformaven– va abocar-la a l’alcohol, una addicció que no es va poder treure mai de sobre. Per si tot això fos poc, Bishop també era lesbiana, o bisexual, en uns temps en què ser-ho i que se sabés podia complicar-te molt la vida. En un article excel·lent publicat el 2017 a la revista New Yorker, la crítica cultural Claudia Roth Pierpont explicava que la glòria pòstuma de Bishop, que ja en vida va rebre nombroses distincions, en part era deguda al fet que van sortir a la llum les seves relacions lèsbiques. De sobte, va ser reivindicable en el context dels estudis culturals dels 80. Roth Pierpont adverteix, però, que la poesia de Bishop no convida a fer-ne lectures biografistes. No vol dir que la seva vida no sigui als poemes. Vol dir que no hi és d’una manera literal i mecànicament endevinable. I vol dir que la seva dicció rica, però esquiva i indirecta, pot ser tan personal com la claredat més frontal.

Autora en vida de només quatre llibres de poemes –el present volum inclou la majoria d’inèdits publicats pòstumament–, Bishop és una poeta molt difícil de traduir, perquè en l’anglès original la seva poesia és alhora molt conceptual, molt musical i molt plàstica. El ritme i les rimes, els sentits precisos però d’una expressivitat ambivalent, la força gràfica d’algunes imatges que convoca, tot plegat forma un entramat retòric d’una laboriositat tan intricada que dificulta de transvasar-la al català. Tot i així, la tasca de Jordi Fité és ben meritòria.

El volum conté alguns poemes memorables. En destaco dos: Un art, que es pot llegir com una celebració autoirònica de l’aprenentatge de l’art de la pèrdua (perdre claus, el temps, cases, un amor), i Crusoe a Anglaterra, que remet al poema El viatge dels reis d’Orient de T.S. Eliot. Tots dos poemes funcionen com el record i l’evocació d’un fet inexplicable que marca un punt d’inflexió i fa que tot perdi sentit i alhora en guanyi, en el cas d’Eliot per la descoberta de la fe vertadera, en el cas de Bishop per la descoberta d’alguna cosa (una emoció, un estat d’ànim) que podríem associar amb la vida autèntica. No n’estic del tot segur, però. De nou, veig més els colors que el motiu. Però, quins colors!