Percival Everett: diàlegs de sords al Mississipí

Rodolar per terra de riure: quant de temps fa que un llibre no ens ho provoca, això? I llegir una novel·la totalment dialogada: això tampoc no és habitual. Els arbres és la primera novel·la traduïda al català de Percival Everett (Geòrgia, 1956), un autor nord-americà ja mig veterà, elegant i punyent, que no ha tingut la sort que es mereixeria a les nostres latituds: a veure si amb aquesta sàtira divertidíssima sobre el racisme als Estats Units ho aconsegueix. Cal dir que la traducció de Jordi Martín Lloret era difícil, tant pel registre col·loquial com pel ritme endimoniat del llibre, i que està més que aconseguida: bravo!

Ens hem d’imaginar una novel·la de Carson McCullers pel paisatge i el tipus de personatges, i també per la gravetat dels fets que denuncia, però amb el to de pel·lícules com Fargo i Infiltrat en el KKKlan: policies i xèrifs estúpids per definició, homes blancs i vells que serien els protagonistes ideals de qualsevol pel·lícula de Clint Eastwood, negres penjats dels arbres només pel fet de ser negres, ira racial, desequilibris econòmics salvatges, el riu Mississipí, un president nord-americà racista i de color taronja (sí, Donald Trump), reverends que organitzen reunions poc secretes del Ku Klux Klan i sang, molta sang.

Al poble de Money troben un home blanc desfigurat i mutilat, al costat d’un altre de negre que té els testicles de l’home blanc a la mà. Al cap de pocs dies, el cadàver del negre desapareix del dipòsit on el tenien custodiat uns policies poc intel·ligents, per dir-ho de forma suau, i comença a aparèixer una vegada i una altra al costat de més cadàvers d’homes blancs, sempre amb els testicles arrencats. Tres policies negres, provinents de ciutats només una mica més civilitzades, iniciaran un periple per bars, locals i cases del poble que té a vegades el to d’una investigació d’Agatha Christie i a vegades de pel·lícula de Tarantino. Els reben uns blancs poc acostumats a no insultar un negre només veure’l. Aviat el misteri es tenyeix d’un aire sobrenatural, perquè sembla impossible de resoldre com un cadàver entra i surt de les habitacions com si res. I un to documental, també, perquè coneixerem Mama Z, una dona centenària que guarda un arxiu sobre la història dels negres ajusticiats perquè sí, perquè un dia passaven per allà.

Everett ha estirat el fil d’un episodi històric real per revestir-lo del que es podria qualificar de farsa delirant, però no per treure importància ni seriositat al tema, sinó per provocar-nos un riure glaçat i un mal cos absolut, que és el que deixa una lectura que ens recorda que tota una cultura, la dels blancs anglosaxons nord-americans, va ser bastida sobre un genocidi, i que els arbres d’on es van penjar tants i tants cadàvers d’homes joves i negres en guarden la memòria a les marques que hi van deixar les cordes sacsejades pel moviment desesperat d’uns homes que no volien morir d’una forma tan injusta. Només cal escoltar-los quan remouen les fulles.