Una pau com un oli brut

El mar és un d’aquests llibres que, quan el llegeixes per primera vegada, deixa en el teu ànim una marca inesborrable. La publicació d’una nova edició d’aquest clàssic modern de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997) propicia una relectura pausada i saborosa. En aquesta operació de relectura, les pàgines que ens havien commogut quan érem més joves tornen a imprimir-se en algun plec de la nostra ànima, però la figura resultant ja no és la mateixa. El lirisme metafísic, la sensualitat malaltissa que m’havien sorprès fa tants anys retornen i Manuel Tur torna a matar Andreu Ramallo i després se suïcida a la banyera, davant el mirall (tot sempre davant un mirall), mentre recorda la primera vegada que va fumar, a la vora del mar.

La nova edició de Club Editor inclou nou capítols inèdits procedents del mecanoscrit enviat a la censura i un aclaridor epíleg de Xavier Pla en què aquest estudiós infatigable precisa com El mar és un precursor del textualisme i també és la menys obscura -i la més bella, afegiria jo- de les novel·les de Blai Bonet. Pasolini, Antonioni, Camus: els noms més brillants de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos. Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic.

El text de Bonet conjumina, en tot cas, les misèries de la postguerra (els afusellaments a la llum de la lluna) amb les misèries pròpies d’unes existències al límit, engabiades en una mena d’adolescència tràgica. Una col·lecció de frases superbes va delimitant la narració, per recordar-nos que Blai Bonet era un conceptualista líricament formidable: “Em mirava amb una mirada lluent i bruta com la mirada dels animals a la tarda”; “El regne de Déu ha tornat agre dins mi com, de vegades, torna agra la llet, a l’estiu”; “No em sentiu a mi quan el tedi vos devora. Sentiu la vostra netedat. Experimentau el centre pur de la vostra innocència submergida dins una pau com un oli brut”; “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depèn del sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, a un alzinar, anc que cap viatger no vagi al poble ni a l’alzinar”.

Agustí Villaronga, aquest colossal gestor d’ombres, va fer una versió cinematogràfica de la novel·la exactament com s’havia de fer: redefinint, redibuixant i redimensionant els personatges per convertir una obra mestra verbal en una explosió visual de primera categoria. I això -tot això-és El mar. La mar...