Amb contundència lúcida, Antònia Vicens defineix en l’epíleg el que mou el recull d’ Ouse : “la força d’atracció que tenen els negats”. Ho comprenem de seguida, en obrir el llibre i trobar l’epígraf que expressa la tremenda càrrega simbòlica que conté el títol: “(El cos de Virginia Woolf va flotar 21 dies en les aigües del riu Ouse, abans de ser trobat)”. I la poeta comença a dibuixar, en esbós nerviós i gràvid, puntillista i alhora abstracta, sintètica i alhora expansiva, elements biogràfics de presagi: “alabatres anunciadors... de la teva insanitat”, i ja hi veiem la identificació: “jo sé / sensacions woolfianes ser / ella i mudar”. I passem a la segona secció, on hi ha els Altres rius. Vicens, en el seu epíleg, replica: Ouse (i altres amors), perquè, de fet, aquests són els temes de l’obra: amor, amors, identitat, límits i expansió de l’expressió poètica, memòria i passat. Tot amarat d’aquesta fluvialitat : “fangonosos fons... peixos estordits... aiguapous...”
Un croquis de vida
Un croquis de vidaA les Andanes el viatge adquireix una dimensió cinematogràfica. Del mite del riu al mite del cel·luloide mental, ferroviari, que fa un trajecte entorn el passat i el jo. La memòria és un mètode (camí), que es fa pesant, i que excita sensacions que ja no existeixen, remou fantasmes. Les imatges mentals, i àdhuc les sensacions físiques, existeixen per mor d’una associació creada amb paraules. Heus aquí l’art poètica. L’eco que fa reverberar allò que conjurem quan el so ja ha cessat fa temps. Després Orlando serà retrobat/ada en apunts d’autoreferència. La citació final d’Alejandra Pizarnik ens porta Ofèlia, que “no cessa de passar pel mirall”. Per què serà? Ens persegueix Ofèlia (aquí desdoblada, o doblada, en Virginia) en l’imaginari prototípic, la del quadre immarcescible de Millais, la de Rimbaud, que és brutal i neta, espacial i pura. Ouse és un croquis de vida, com senyals que deixen buits per completar, refusant la mania de la compleció, de l’exhaustivitat. El tren, el viatge i l’andana: cal res més per muntar un collage bressonià? Si existeixen cànons hermètics podem donar fe ací mateix de monodies críptiques. Tot això dona Mireia Vidal-Conte, amb el seu innegable preciosisme asintàctic. I retornem a Vicens, que ho sap ben dir: “cendres d’una passió incinerada”.
