BarcelonaNits de pesta, la nova novel·la d'Orhan Pamuk, està signada entre el 2016 i el 2021. Començada, doncs, abans de la pandèmia i acabada en plena vigència de la malura devastadora. Som bons lectors de Pamuk (Istanbul, 1952) i podem assegurar que la simple coincidència és total. Bàsicament perquè Pamuk ja ens ha demostrat prèviament que el tema de les epidèmies li interessa (ja l'ha fet aparèixer en dues novel·les anteriors, El castell blanc i La casa del silenci). Ens trobem en una illa inventada, en plena Mediterrània, una mena de barreja de Creta, Malta i Xipre, extraordinàriament descrita. En teoria, pertany al decadent Imperi Otomà, "l'home malalt d'Europa", segons la terminologia de l'època (som al 1901). Pamuk ens explica la vida d'aquesta illa, Minguer, centrada en l'època d'una terrible epidèmia de pesta (durant la qual aconsegueix la independència) a base d'anar combinant un veritable equip meravellós de personatges.

No hi ha protagonistes. O, si de cas, els protagonistes es van succeint, ja que van morint, i cadascun encapçala un fragment de la novel·la, com si es passessin un relleu. Pamuk s'estima els seus personatges, i això es nota. I ens explica aquesta història de pesta que és també la història de la fi de l'Imperi Otomà i del naixement de la república turca moderna, país amb la pell molt fina pel que fa a novel·les com aquesta, crítiques amb la pròpia història encara que pertanyin a una època totalment diferent (i fins i tot contrària). Ens temem que la crítica ferotge de la desídia, la burocràcia, la manca d'eficàcia otomanes que apareixen al llibre (afegit, segons l'administració turca, a un suposat ultratge a la bandera) només han estat possibles perquè Pamuk és premi Nobel de literatura i per la defensa brutal que n'han fet organitzacions pro llibertat d'expressió d'arreu del món. Si no, probablement s'hauria hagut de publicar a l'estranger i ell seria a l'exili (com a mínim).

Nits de pesta és un Pamuk en estat pur i ens recorda contínuament per què van atorgar-li el premi Nobel sent relativament jove (2006). La barreja de to històric, anàlisi sociològica i gran traça a l'hora de muntar la narració dels personatges i la cronologia dels fets ens ho mostra un cop més. En aquest cas, es tracta dels escrits d'un suposat historiador que expliquen la història de l'illa basant-se, sobretot, en el comentari de la correspondència entre una membre secundària de la cort del gran paixà d'Istanbul, la qual viu els episodis de la pesta a Minguer, i la seva germana. Després, descobrim que l'historiador és la reneta del personatge reial, cosa que simplement facilita un final més lligat de les qüestions argumentals pendents. A tall anecdòtic, Pamuk mateix, com a personatge, fa un parell d'intervencions divertides, al final. Nits de pesta és una gran novel·la que arriba, irònicament, en el millor moment, dins de la dissort, perquè el lector pugui entendre ben bé què significa patir un confinament amb la gent morint-se a dotzenes al seu entorn. I no sap si a ell també li tocarà el torn. Davant la catàstrofe, tenim reaccions molt semblants. La diferència és que en una petita illa de la Mediterrània, abandonada de la mà de Déu (i d'Al·là), dividida al 50% entre cristians i musulmans, dominada per un estat inoperant i en descomposició com el turc, el 1901, la lluita entre la llum del progrés i la foscor de la ignorància ho duu tot molt més a l'extrem. Descrivint això darrer, la tensió narrativa arriba a un gran nivell. Aquesta és la clau de volta de la novel·la. Són 827 pàgines de bona literatura.