Novel·la de campus amb misteri criminal i aires gòtics: el títol de culte de Donna Tartt

Donna Tartt (Mississipi, 1963) tenia només vint-i-nou anys quan el 1992 va publicar La història secreta. Tenint en compte que la novel·la té més de set-centes pàgines, la degué començar a escriure, com a molt tard, a mitjans de la vintena. Si ho assenyalo és només per subratllar que la novel·la té, sobre el paper, molts dels defectes que solen atribuir-se a les novel·les de joventut: la pedanteria, un excés gairebé teatral d’autoconsciència, la prolixitat de qui s’agrada i a més pretén contar-ho tot, un afany de vegades recargolat i de vegades ingenu de sofisticació...

Així i tot, llegida més de tres dècades després de ser publicada (la traducció al català de Joana Castells, la primera que se’n fa, s’intueix esplèndida), La història secreta continua irradiant la fascinació tèrbola i hipnòtica que des del primer moment va enlluernar milers de lectors i la va convertir en un títol de culte. Com s’explica? Perquè, com tots els bons creadors, Tartt sap que en literatura no hi ha receptes que valguin i, amb tot el talent de la seva joventut ambiciosa i descarada, va ser prou hàbil i prou atrevida per agafar el que en principi haurien de ser defectes i convertir-los en virtuts tot posant-los al servei d’un món, d’uns personatges, d’una atmosfera moral i d’una intriga perfectament escaients.

Novel·la de campus, misteri criminal i exploració amb ressonàncies i textures gòtiques de l’error, la supèrbia, la perversitat, la culpa i el mal, La història secreta conta la història d’un grup de cinc amics que estudien Literatura i Cultura clàssiques en una universitat d’elit de Nova Anglaterra. Com si d’una secta erudita i refinada es tractés, tots cinc fan classes exclusives i intensives amb un professor, Julian Morrow, que no se sap ben bé si és una versió postmoderna de l’Aristòtil mentor del jove Alexandre el Gran o bé un eco domesticadament depravat d’algun personatge llunàtic d’Edgar Allan Poe.

Un narrador fitzgeraldià

L’ecosistema selecte, exquisit i claustrofòbic d’aquesta colla formada per cinc estudiants i un professor només s’obre puntualment per acollir qui serà el narrador de la història, Richard Papen, un estudiant californià que ve d’una família igual de desestructurada que les dels seus nous companys però que disposa de molts menys recursos. És un dels encerts crucials de la novel·la, aquest narrador fitzgeraldià que participa del relat (entre l’enveja, la perplexitat, l’admiració i la repulsa) però, alhora, sempre se’n manté una mica al marge per la seva condició d’outsider o de desclassat. Que la veu rememorativa de Papen, que ho conta tot i en fa balanç ètic i intel·lectual quan tot fa temps que es va esdevenir, pugui sostenir el pes de més de set-centes pàgines, sense que ni el ritme ni la intensitat decaiguin més que en alguna escena potser sobrera o en algun diàleg allargassat, és tota una proesa.

Tot i que Tartt usa el suspens com a eina per crear misteri (és a dir, no hi ha revelacions sorprenents, a La història secreta, ni tampoc assassins de qui cal investigar-ne la identitat: des del principi ja se’ns anuncia què va passar i el que descobrirem mentre llegim és com va passar i quines conseqüències va desencadenar el que va passar), crec que és millor no contar gaire res de l’argument. Així els lectors s’immergiran millor en els fets espantosos que s’hi conten i en l’ambient progressivament enrarit i envilit que generen. Només diré que, gràcies a un estil plàstic i precís i a un to molt ben aconseguit que mescla gravetat i desimboltura, Tartt agafa situacions i comportaments que podrien haver resultat llibrescament inversemblants –la quotidianitat refistolada i decadentista d’uns joves universitaris de finals dels 80, la simulació d’un ritual dionisíac que no va anar com estava previst, el desgavell conspiranoic i fratricida que se’n va derivar...– i aconsegueix fer-los plausibles.

El gran misteri de La història secreta, en tot cas, no és argumental sinó formal. Extensa i meticulosa, és una novel·la que, agafada en conjunt i pensada panoràmicament, fa l’efecte de ser cabalosament prolixa, amb escenes redundants, sense a penes el·lipsis, amb diàlegs que sovint no aporten informacions suplementàries... Tanmateix, agafada al detall, llegida escena a escena, paràgraf a paràgraf i frase a frase, fa que el lector senti que tot el que hi surt és addictivament necessari.