Un Homer “més directe, clar i diàfan”

Barcelona“Amb la Ilíada em trobo al caire de l’abisme i només puc dir que he intentat transmetre la vivor d’aquesta flama”. Pau Sabaté, que ha traduït, entre d’altres, L’última temptació de Crist (Adesiara, 2017) de Nikos Kazantzakis, ha afrontat aquest repte major de la traducció del grec clàssic amb un objectiu clar: apropar el clàssic d’Homer al lector d’avui. Per això ha optat per, primer, deslligar el vers i fer servir l’hexàmetre per donar al vers més “lleugeresa” i “agilitat”. “He respectat la mètrica, però me l’he feta meva i així queda més propera a la prosòdia del català”, diu. Segon, ha optat per usar un to i un vocabulari actual i planer. “La tendència fins ara ha estat monumentalitzar el llenguatge i usar un català arcaïtzant i medieval que s’allunya de la llengua viva, tal com es veu en les traduccions de Miquel Peix i Manuel Balasch”, argumenta Sabaté.

En canvi, el jove traductor diu haver optat per un català “més directe, clar i diàfan”. I això per què? “Perquè Homer ho és. No és un poeta refinat i culte. Per això he recorregut fins i tot a col·loquialismes i expressions d’estar per casa”, diu. La seva idea, doncs, ha estat que la monumentalitat de l’obra no vingui de la distància temporal i de la magnificència d’aquest títol que fa somniar amb gestes guerreres, sinó “de l’escalfor de la vida que pren el text”.

La Ilíada d’Homer és el primer número de la col·lecció Bernat Metge Universal, un projecte que vol oferir els clàssics universals de qualsevol llengua i de totes les èpoques. “Ens adrecem a un lector d’avui, amb pròlegs d’escriptors i creadors, que miri les obres parlant de tu a tu i no des d’un punt de vista acadèmic”, explica Raül Garrigasait, responsable de la Bernat Metge i president de La Casa dels Clàssics. En aquest cas, el poeta Enric Casasses és qui ha fet el pròleg i, ahir, en la presentació del volum al CaixaForum de Barcelona -La Caixa col·labora amb el projecte-, recordava que la Ilíada “és el primer llibre de la literatura europea”. “Sempre m’he pensat que era més de l’Odissea, però després de llegir i rellegir aquest estiu el llibre, ara soc més de la Ilíada ”. Segons Casasses, Homer no és cap clàssic, sinó tot un “contemporani” per la rabiosa actualitat de la història que explica (la guerra de Troia). “És com els bloquejos a l’AP-7”, apunta el poeta.

Garrigasait, que va avançar que el nou títol de la col·lecció serà una nova traducció de Robinson Crusoe d’Esther Tallada, va afegir que la Ilíada parla de la violència sense concessions, però, al mateix temps, també de la tendresa: “Acaba amb una abraçada entre Aquil·les i Príam [el rei de Troia] en una imatge de gran humanitat”. Segons el president de La Casa dels Clàssics, sovint llegim els grecs a partir de la tradició neoclàssica, la qual cosa ha marcat una aproximació reverencial. En canvi, el seu projecte és oferir els clàssics sense les capes interpretatives que han anat acumulant al llarg dels anys i recuperar una mirada “innocent”. Volem mostrar la Ilíada amb tot el que té d’exuberant i, alhora, cruel”.

No és la primera vegada que es tradueix la Ilíada en català. La darrera versió s’ha publicat aquest mateix abril amb Adesiara. La traducció és de Montserrat Ros, que va morir el 2018. En aquell cas, però, es tracta d’una traducció en prosa i amb “un català noucentista en la seva millor versió”, segons va dir Jaume Pòrtulas, catedràtic de filologia grega de la UB i un dels responsables de l’estudi introductori. Més enrere tenim les de Manuel Balasch i Miquel Peix, en hexàmetres catalans.