Moltes de les ideologies dominants a l’Europa del segle XX van tenir serioses dificultats per consolidar-se a Espanya i, quan ho van aconseguir, sovint va ser en versions menors, deformades o marginals. Aquest va ser el cas del liberalisme, delmat i arraconat cíclicament, tant per errors forçats com propis, que allunyaven la possibilitat d’una república democràtica, burgesa, integradora, europea i benpensant. Amb aquesta amarga recança, Agustí Calvet -autodefinit com a liberal- va mirar enrere per constatar les oportunitats perdudes en el passat i lamentar les reiterades ensopegades del present.

El gènere admonitori no li era estrany, ja que al llarg dels seus anys al capdavant de La Vanguardia, Gaziel s’havia erigit en veu assenyada i orientadora de les classes dirigents catalanes. Quan va escriure les Meditacions en el desert, però, hi havia dues diferències clau: els textos formalment eren privats i la seva posició personal havia passat de la centralitat periodística barcelonina a una certa marginalitat com a editor madrileny. Amb tot, els matisos tenien més a veure amb una captatio benevolentiae que amb la realitat.

Com assegura al pròleg el polígraf Jordi Amat, que farà doblet a les taules de novetats gràcies a la recent traducció al castellà d’ El pont de mar blava del coetani de Calvet Lluís Nicolau d’Olwer (Elba), Gaziel va sotmetre el seu original a una “intensa tasca de revisió”. Així, i sota l’aparença d’un abocament innocent de pensaments, lectures i algun retrat (com les interessants pàgines dedicades a Francesc Cambó), s’ordeix una operació per aixecar “acta de la seva honestedat i de la degradació de la seva circumstància”. A més, aquest dietari ideològic tenia voluntat de ser publicat -deixant a criteri dels hereus el moment oportú-, dins d’una progressiva sortida de l’ostracisme que el reconvertiria en membre del catàleg literari de la Selecta de Cruzet i Pla. Curiosament, 50 anys després de morir, Gaziel ha tornat a reviure a les llibreries i la premsa catalanes com a literat i testimoni, però sobretot com a cita (sovint esbiaixada) d’autoritat.

El món d’ahir i avui

Emmarcades en el parèntesi 1946-1953, “aquestes meditacions solitàries són articles nonats”, on es barreja una revisió del passat recent amb l’anàlisi del present a la llum d’aquesta mateixa experiència. Dels anys previs, sobtarà al lector com l’equidistància sobre la Guerra Civil tan practicada avui és aquí substituïda per una contundent crítica davant l’actitud de les democràcies occidentals, per una clara denúncia de la connivència feixista i per un amarg recordatori de la responsabilitat, per incompareixença i incompetència, de la burgesia en el fracàs de la República.

Dels anys compresos a les Meditacions, destaca la capacitat de Gaziel per no deixar-se enganyar sobre una suposada evolució del franquisme, conscient que tota metamorfosi era simplement cosmètica, per a consum exterior i comprensible únicament dins del nou marc de la Guerra Freda. Era tan profunda la desfeta del substrat civil i la corrupció de l’estament oficial que només veia possible sortir del pou si “les grans democràcies del món”, a diferència de 1936 i 1939, hi posaven interès.

A l’espera d’aquests aires democratitzadors exteriors, Calvet recordava la necessitat tant de recuperar “aquella tercera Espanya” liberal i diversa (“Espanya castellana i República democràtica són coses radicalment incompatibles”), com de prioritzar la unitat catalana per sobre de tot (encara que, ni tan sols així, “no és pas gens segur que Catalunya triomfi”). Sense aquest terreny propici, difícilment podria encarrilar-se la normalització d’una història política i cultural que, sovint, semblava més propera a la zoologia.