Aquest opuscle tan lluminós, d’una tossuda vigència, està format per quatre cartes adreçades a un amic imaginari alemany que ha abraçat la causa del nazisme. Albert Camus les va escriure entre el juliol del 1943 i el del 1944, i les va publicar en tres revistes franceses. Dues d’elles no van aparèixer fins a l’alliberament. “Constitueixen -en paraules de Xavier Antich- un testimoni implacable de la dignitat en la resistència, compartida amb milers de persones, contra el totalitarisme”. Són, doncs, una resposta contundent a la barbàrie perpetrada no pas per tot un país, sinó pels que e van apoderar del país, els quals, per imposar el seu imperi, la seva llei d’estèril heroisme, van devastar allò que en podríem dir l’esperit fundacional europeu. És per això que penso que aquesta obreta -que, a desgrat de la gravetat del tema, resulta de lectura ben agradable- seria molt indicada per als estudiants de segon curs de batxillerat dels nostres instituts, que tenen l’assignatura de filosofia al programa. ¿Quina lectura més profitosa que aquesta podem recomanar-los?

Camus fa dir al seu interlocutor: “No us estimeu el vostre país!” L’alemany fa passar el destí del país propi, la nació alemanya, per davant de la justícia, cosa que motiva una de les principals objeccions del pensador francès: “Vosaltres us acontentàveu de servir el poder de la vostra nació i nosaltres somiàvem donar a la nostra la seva veritat”. De totes quatre, la tercera carta em sembla la més substanciosa. L’autor hi expressa una crítica demolidora del patriotisme nacionalista germànic enfront del patriotisme il·lustrat francès: “Els mots sempre agafen el color de les accions o els sacrificis que susciten. I el de pàtria agafa, a casa vostra, reflexos sagnants i cecs que me’l fan estranger per sempre, mentre que nosaltres hem posat dins el mateix mot la flama d’una intel·ligència que fa més difícil tenir coratge, però en què l’home surt guanyant”. És en aquest mateix text que es contraposen, també, dues idees ben diferents d’Europa: “Per a vosaltres, Europa és una propietat, mentre que nosaltres ens en sentim dependents”. Europa és la terra de l’esperit, ens diu, “on des de fa vint segles es persegueix l’aventura més prodigiosa de l’esperit humà”.

La destrucció i l’odi

A la quarta carta fa una reivindicació clara de l’home enfront de l’entelèquia del poble (sobretot d’aquell que es lliura a un destí privilegiat, escollit): “Continuo creient que aquest món no té un sentit superior, però sé que alguna cosa en ell en té, de sentit, i és l’home, perquè és l’únic ésser que exigeix tenir-ne”. La claredat és la cortesia del filòsof. Albert Camus va ser sempre cortès, per la seva pruïja de ser clar, ben entès. La rúbrica final és magnífica: “Fins i tot ara que som a punt de destruir-vos sense pietat, no us odiem”. La victòria, doncs, de l’ésser il·lustrat i civilitzat, fins del que en queda després de la Segona Gran Guerra i els estralls del Tercer Reich, és considerar l’altre, el seu botxí, un home. No odiar-lo. “El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres”.

El gran mèrit d’aquestes cartes, com indica Antich, és que van ser escrites abans de saber quin rumb prendria la història. En el seu litigi particular, intel·lectual i moral, amb el principal oponent i compatriota seu, Jean-Paul Sartre, Camus sembla que n’ha sortit més benparat. És, al capdavall, “la primacia del judici ètic per sobre del dictat de la ideologia política”.