BarcelonaEls ponts de l’autopista, el vuitè recull de poemes de Miquel Cardell (Llucmajor, 1958), té molt a veure amb el seu llibre anterior, Les barques de la boira (Moll, 2011), recupera algunes coses de Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008) i es revela com una nova fita d’una trajectòria llarga, coherent i original. "Versos del corralet", una secció de Les barques de la boira que transporta el lector a l’espai clarament delimitat d’un poble, correspon a "Apunts del corralet" del darrer llibre, on reapareix la misteriosa orella de pedra, que forma part d’un paisatge real i alhora potencialment màgic. Les impactants imatges finals de Somni, un dels primers poemes de Les terrasses d’Avalon, "orgasmes fets de roses que les dones somien / malmeses i intubades a les uvis de vidre", són represes i reelaborades a Agnus Dei a Son Llàtzer —una peça impressionant, tenebrosa i dramàtica com l’Agnus Dei del Rèquiem de Mozart—, on el poeta implora: "Teniu misericòrdia de nosaltres que tocam / a les portes del cel, / que cavalcam l’esquelètica mula / de l’agonia / a les uvis de vidre, bressats per les cançons / autistes de les màquines".

Les imatges obsessives que Gabriel Ferrater observava en la poesia de J.V. Foix també caracteritzen l’obra de Cardell, que té una imatgeria igual de plàstica, però més transparent que la de Foix (i que també incorpora elements de la tradició medieval i trobadoresca, barrejada amb els signes de la modernitat: "Així com cell que cada matí espera / la furgoneta de la metadona", comença Ausiàs Airplane).

Varietat formal, mètrica i rítmica

Una qualitat que ja era pròpia de Les barques de la boira i que en Els ponts de l’autopista encara crida més l’atenció és la gran varietat formal, mètrica i rítmica del recull. Una sèrie de haikus, un sonet clàssic i un grapat de poemes en decasíl·labs i octosíl·labs, blancs o rimats, conviuen al nou llibre de Cardell amb els rostres canviants del vers lliure. Poemes minimalistes i fragmentaris, que semblen escrits a raig, s’alternen amb composicions d’alè llarg i to elevat. El que uneix tots aquests elements és un lirisme que, fins i tot en la nostàlgia més fonda, es manté vigorós i no perd la compostura; un vocabulari vívid i personal, ple de sucoses paraules mallorquines (mèrlera, fasser, nigul, per dir-ne unes quantes) i de mots reincidents que adquireixen un matís nou amb cada ús, com ara derelicte; la presència de la música, amb referents més o menys explícits que van del pop i el jazz al barroc; i, per damunt de tot, una força imaginativa capaç de fer arrelar les visions més fantàstiques en la realitat i l’experiència. Vegem, per exemple, l’estrofa inicial d’Els fumadors: "A tots els hospitals hi ha rutes secretes / que recorren de nit els fumadors, furtius, / sales d’espera buides, revistes arrugades / a cadires de plàstic, corredors en penombra / que de sobte pareixen catedrals, / cantons de laberint / on colpegen els llums papallons negres / que nien a la cendra del dolor / i depreden les ànimes que es perden / quan creixen els asfòdels del deliri".

La transformació d’un lloc real en un espai oníric, en el transcurs d’una sola frase sinuosa que va in crescendo, és tan natural i ràpida que amb prou feines deixa lloc per al desconcert. O potser sí que hi ha una espurna de desconcert que ens enlluerna un segon i tot seguit il·lumina una certesa: les criatures fantasmagòriques de l’hospital nocturn només poden haver nascut allà, en aquell ambient, en aquell paisatge que, sota l’aparença d’esterilitat, es deixa fecundar per la por, el patiment i la misèria humana.