Totes hem especulat alguna vegada sobre qui era aquella persona que, fa molts anys, portava el nostre nom i cognoms i fins i tot els nostres gens i anava amunt i avall fent coses que ara ens semblen incomprensibles o impossibles: ¿aquella era jo? ¿Què pensava mentre caminava per...? Siri Hustvedt, excel·lent assagista, fina polemista i autora d’una novel·la que és una troballa, Allò que vaig estimar -publicada en anglès el 2003 i disponible en català-, creua aquesta vegada el gènere de la novel·la amb una sèrie de reflexions metaliteràries i unes altres de més assagístiques que ja eren al seu darrer assaig sobre la història de l’art i el paper més aviat penós que hi ha tingut el patriarcat. Amb la veu d’una escriptora d’inicials S. H. i de seixanta-dos anys que recorda quan va arribar a Nova York amb només vint-i-tres, Siri Hustvedt relata les aventures intel·lectuals i mundanes d’una artista en formació que es vol menjar el món en forma de llibres i el desconcert de la mateixa escriptora, ja gran, que no entén com aquella noia i ella poden ser la mateixa persona.

Teories de supercordes per explicar la simultaneïtat entre passat, present i futur, la història de la baronessa dadà a qui Marcel Duchamp va pispar la idea de l’urinari per al seu famosíssim ready-made, una veïna que parla sola i que amaga una història fosca, una novel·la detectivesca començada als vint-i-tres anys i (per sort!) abandonada: el llibre de Hustvedt té moltes capes i funciona en moltes direccions, potser massa i tot. Li passa allò de les novel·les que volen servir d’exemples d’idees o de premisses filosòfiques: que van sobrecarregades. La novel·la ho permet gairebé tot, però no que se la faci servir com a vehicle per exposar de manera transparent el punt de vista de l’autor sobre com haurien d’anar les coses. Cal fondre aquest punt de vista i regalar-lo als personatges, però sobretot repartir-lo dins del magma del llenguatge que és el que realment construeix la novel·la, i aquesta vegada Hustvedt s’ha deixat endur per l’assagista que porta a dins.

Una casa desordenada

Explica coses interessantíssimes, sobretot la teoria, cada vegada més fonamentada, segons la qual Else von Freytag-Loringhoven, poeta dadà i performer abans que se’n digués així, va ser qui li va enviar un urinari a Duchamp, que se’n proclamaria autor, i per tant pare de l’avantguarda, només després de la mort d’ella. La figura de la baronessa dona peu a tota una sèrie de reflexions i denúncies sobre com la historiografia de l’art, escrita majoritàriament per homes, ha amagat la importància de dones artistes que haurien merescut un lloc molt més honorable. El tema de l’arraconament de les dones, sense veu i sense protagonisme encara avui, és una de les obsessions de Hustvedt.

El llibre està escrit com si la narradora hagués entrat en una casa i l’hagués recorreguda amb tota l’energia i el desordre del món, obrint portes, finestres, armaris i capses sense parar, convençuda que la ficció ha de reflectir el desordre, els capricis i els canvis de rumb sense explicació de la vida real. I acaba amb una mena d’endreça, amb totes les capses i finestres ben tancades i amb la narradora asseguda en un balancí, finalment tranquil·la i equilibrada, reflexionant sobre la naturalesa dels records que s’esmunyen i que són menys d’ahir que d’avui quan, gràcies a l’escriptura, els reinventem per explicar-nos com som avui: són les millors pàgines, i val la pena arribar-hi.