L’altre, el mateix

La segona novel·la de Marta Carnicero és un brillant exercici narratiu que se serveix d’un element propi de la ciència-ficció -potser deixarà de ser-ho en un futur no gaire llunyà- per reflexionar fondament sobre la por i sobre el dolor que produeix l’amor. El nucli significatiu de la història -complexa, narrada alternant dos plans temporals- es troba en una frase que llegim dos cops: “El problema és que el dolor no acabi mai”. Llavors, ¿què s’està disposat a fer perquè aquest dolor no paralitzi la consciència? “ Yo que anhelé ser otro ”, va escriure Borges en un dels poemes del llibre El otro, el mismo (1964). Personatges que desitgen ser un altre, i que assumeixen que, allà on no arribi la voluntat -que, en qüestions de desig amorós, pot resultar ben feble-, ho pugui fer la manipulació d’un xip que va copiant la memòria personal.

En Joel Oria és crític literari, i l’Alina, música. Ell viu en una comunitat -les cases Walden- en què els habitants s’han aïllat, a gratcient, de la tecnologia. Tot de coníferes posen una muralla verda entre el lloc i la resta del món. Llavors hi arriba la jove, i la relació entre ells dos de seguida es fa íntima. Abans, però, en Joel ha enginyat l’ardit d’enviar-se cartes a ell mateix, però a l’adreça d’ella... Això li permet de trencar el gel i començar-hi a parlar. La relació s’anirà estrenyent a poc a poc, però d’una manera cada vegada més ofegosa. Descobrirem que ell és una persona inestable que amaga un secret. Els seus canvis d’humor són violents: passa de l’afabilitat a la ira. Ni en Joel ni l’Alina no són descrits físicament.

L’entorn thoreaunià, amb aquests límits que els waldenians imposen a les màquines -per unes raons que coincidirien amb les que esgrimia Heidegger per desconfiar de la tècnica a ultrança: l’allunyament de l’ésser-, el detall inicial de les cartes manuscrites (i, una mica més endavant, el d’un text redactat amb una màquina d’escriure Lettera), tot això ens podria fer pensar el que no és: Coníferes (Quaderns Crema, 2020) no deixa de sorprendre el lector amb les seves opcions argumentals. Hi ha el que més amunt enunciava com un element de ciència-ficció, que es relaciona amb la manipulació de la memòria. ¿Què passaria si una persona -un dels dos membres de la parella- tingués la capacitat de bloquejar els records de l’altre en benefici propi, de manera que el segon no pogués recordar l’ultratge a què el primer l’ha sotmès durant un temps determinat? Aquest és el terreny d’ especulació de la novel·la. I especulació no és una paraula gratuïta: en Joel, per exercir el seu domini sobre l’Alina, es desdobla. És, alhora, ell mateix i un altre -que es reconeixen davant el mirall-. Amb el benentès, però, que, com adverteix la citació de Mercè Rodoreda, “darrere del mirall hi ha el somni”. O, més aviat, el malson.

Ambició filosòfica i moral

Val la pena que el lector no es desanimi amb el punt d’enrevessament de la història: Coníferes és una novel·la amb una ambició filosòfica, específicament moral, que planteja algunes preguntes de pes. ¿Fins on seríem capaços d’arribar per tal de conservar o recuperar un vincle amorós? “Els tràngols no maten”, llegim en un passatge de l’obra (¿de debò que no ho poden fer, ni que sigui en una inesperada forma patològica?) ¿Quina part d’angoixa és assumible, en una relació? ¿Què no pagaríem per oblidar segons quins episodis de la nostra biografia? Davant la cega submissió a un altre: ¿hi tenim res a pelar -o a apel·lar-? La història de Marta Carnicero ens contorba perquè ens confronta amb tota mena de pors i amb uns recursos perversos per erosionar les defenses de l’altre. I perquè ens posa davant, i ens obliga a respondre, la qüestió dels versos de Claudio Rodríguez: “ ¿Por qué quien ama / nunca busca verdad, sino que busca dicha? ” I, fins i tot, alguns cops, paradoxalment, desdicha!