'Mary': l'aventura d'una dona independent

Deixeu-me dir per començar que és d’agrair la voluntat de l’editorial Cal Carré de recuperar l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), lluitadora pels drets de les dones, lletraferida de nivell i mare de Mary Shelley, a qui va dotar de talent similar. Fa dos anys va publicar d’ella Maria o el món contra les dones, on denunciava l’opressió que vivien les dones encarnada en una que gosava fugir del seu marit i era tancada amb pany i clau. Ara ha traduït Mary. Una ficció, on una altra dona fuig, però no hi ha qui la tanqui perquè es fa forta en la rebel·lia.

A l’Anglaterra del segle XVIII, Mary és encara molt tendra quan l'obliguen a casar-se amb un noi que ni coneix i que, afortunadament, decideix passar un temps llarg a l’estranger sense ella. O s’oblida que és casat o, com a la seva esposa, el matrimoni li sobra. Mary aprofita l’avinentesa per voltar i es trasllada a Lisboa en companyia de la seva estimada amiga Ann, que està malalta i no durarà gaire. Allà coneix Henry, de qui en unes altres circumstàncies es podria haver enamorat, perquè té moltes de les coses que a ella li agraden en un ésser humà. Però “aquell home no havia de ser per a ella”.

La contraportada ens diu que Mary és una heroïna a l’estil de Jane Eyre i és veritat, perquè a Jane Eyre no hi havia qui li tossís i estava disposada a patir el que fos per conservar la seva independència. Així és com Mary, quan a Lisboa veu que només li queden unes vuitanta lliures, exclama que treballarà, en un temps en què les dones de bona família no treballaven mai: “Faré el que calgui abans que viure com una esclava”. No, ella no ha nascut per doblegar-se a un amo, ni de bon tros.

Una protagonista feta a partir de les seves carències

D’aquesta novel·la, que no és obra de Flaubert però que es llegeix molt bé —al marge de retratar la condició femenina en les seves subjeccions—, en vull destacar dos ingredients. D’una banda, veiem com la protagonista es construeix a partir de les seves carències, que és sovint com les dones s’han encoratjat davant de realitats adverses: “Desatesa en tots els aspectes i abandonada a les seves cavil·lacions íntimes, inspeccionava i sospesava tot el que li quedava a l’abast i així va aprendre a pensar”. De fet, com li va passar a madame Bovary, Mary s’aficiona també a llegir novel·les romàntiques. Per sort, la seva castedat li impedeix sucumbir a les històries ensucrades. En cas contrari, la novel·la hauria anat en una altra direcció.

I, d’altra banda, vull remarcar la relació de sororitat que les dues noies estableixen: “Els infortunis i la mala salut de l’Ann van fer que la Mary hi establís uns lligams molt estrets; desitjava tant tenir una casa per poder-l’hi acollir que aquell anhel va foragitar tots els altres del seu esperit i, recreant-se en les tendres projeccions que li dictaven l’amistat i la compassió, no veia l’hora de fer realitat la seva aspiració”. Ha estat també sovint que les dones han gaudit de l’ajuda d’altres dones per poder alleugerir els seus destins dictats pel patriarcat. Ho sabia bé Wollstonecraft, que va mantenir estretes relacions d’amistat femenina, entre les quals destaca Fanny Blood, amb qui va viatjar justament a Lisboa quan aquesta patia un mal embaràs. En ella s’inspira clarament la figura d’Ann.