Visceralitat i passions boscanes: sobre l'últim premi Documenta

Els contes del llibre Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, amb què la debutant Maria Arimany (Llerona, 1990) va guanyar el premi Documenta 2023, comparteixen una mateixa mirada passional, intensa, sensorial, diria que quasi deliberadament assilvestrada, sobre els comportaments humans. Els protagonistes dels relats són homes i dones d’ara i les seves accions transcorren en el nostre present diguem-ne modern i civilitzat, però la manera com Arimany els aborda i ens els mostra fa que se’ns imposin com presències primitives, o animalesques, o boscanes. No és casualitat, en aquest sentit, que en tots els contes siguin tan importants les mencions o les descripcions de certs espais de naturalesa –el jardí, l’hort, el bosc– i que tot sovint s’esmentin de manera concretíssima tota mena d’animals i de fruits. El contacte dels humans amb la naturalesa pot semblar que ha estat tallat de fa estona, però Arimany recalca cada vegada que pot que els humans –per entorn, per fisiologia, per irracionalitat o descontrol íntim, per necessitat de supervivència– som encara naturalesa.

El primer conte, per exemple, titulat Riu amunt, funciona com una escena col·lectiva d’un erotisme i d’una sensualitat alçurades. Com si el Déjeneur sur l’herbe de Manet hagués estat pintat amb les pinzellades voluptuosament a lloure d’un Matisse, tot plegat amb un rerefons de malestar estructural i de violència anímica, perquè la llibertat i les ambigüitats sexuals de la protagonista no encaixen dins el món convencional d’on procedeix, no són acceptats pel seu entorn familiar. També el segon conte, construït de manera senzilla però eficient a còpia d’anàfores (descomptant-hi el segon, tots els paràgrafs comencen amb un “hi ha”), té com a eixos centrals el desig sexual i la corporalitat.

Frescor i consistència

Fins i tot el tercer conte, Confinats, que aparentment presenta una situació més asèptica, més reprimida, menys emocional, és pura visceralitat. Dissimulada, sí; controlada, també; amagada o soterrada, és clar. Però, a la pràctica, pura visceralitat. És el relat en primera persona d’una noia encara jove, però emancipada de fa temps, que a l’inici de la pandèmia de covid decideix tornar a cals pares per passar-hi el confinament. Però el que hauria de ser un parèntesi de placidesa, un retorn a la seguretat quotidiana primigènia, a la fi no és res més que la constatació d’una ruptura irreparable amb el món de la infantesa, amb les figures tutelars que acompanyaren la protagonista fins a l’edat adulta. Les coses, quan s’acaben, s’acaben: “Mai no tornarem a ser allà i mai no tornarem a ser allò”.

La farinera borda (Amanita phalloides), una història de despits i venjances sentimentals,és el conte més llarg del recull, n’ocupa la part central i funciona com un encadenament d’escenes narratives i de flaixos de prosa evocadorament descriptiva i reflexiva. Conta la història d’amor entre un home ja a la quarantena –amb una filla d’onze anys– i una noia força més jove: maldecaps i meravelles, i a la fi hi ha sempre la fatalitat. La particularitat de l’aproximació d’Arimany al tema –un punt tòpic, material inflamable de melodrama, si no vas viu– és que el despit i les recances per la ruptura no venen de qui previsiblement haurien de venir. Tot i que el conte es desplega amb fluïdesa i manté l’interès del lector, no té el punch subtil i frontal de les peces més breus.

Tot i que és inevitablement desigual –el conte titulat Punt de fuga és fluix i travessat de clixés, el titulat Canvi de marxes és boníssim en el seu retrat entre patètic i sòrdid d’una ruptura sentimental que no es concreta–, el primer llibre d’Arimany és fresc i consistent.