La manera sàvia i elegant de dir adeu de Julian Barnes

Amb Comiats, Julian Barnes (Leicester, 1946) no s’acomiada de la literatura, perquè se suposa que continuarà llegint fins que es mori o fins que els ulls i el cervell l’hi permetin, però sí de l’escriptura de llibres i dels seus lectors. Quan dic que se n’acomiada és literal, i ell així mateix ho explicita en els paràgrafs finals interpel·lant directament els que l’estan llegint: “espero que hàgiu gaudit de la nostra relació al llarg dels anys. Jo, sens dubte, sí. La vostra presència m’ha complagut (ben mirat, jo no seria res sense vosaltres)”.

Aquest comiat literari és només un dels diversos comiats a què Barnes fa referència tot al llarg del llibre. No estic segur, així i tot, que “comiat” sigui la traducció més pertinent de la paraula que usa Barnes en la versió original. El títol en anglès és Departure(s), és a dir, “partences”, en el sentit d’anar-se’n d’un lloc i deixar enrere tota una sèrie de coses. Crec que “partences” és més escaient que “comiats” (tot i que també menys evocador i menys contundent, i més equívoc) per descriure l’operació literària de Barnes. És una operació que consisteix en explicar com deixa enrere amics i coneguts que es moren, i com deixa enrere també la memòria, la plenitud intel·lectual, la salut, les perspectives de futur... La vida, en definitiva.

Presentat així, pot semblar que l’últim llibre de Barnes és un devessall de melancolia preluctuosa, i que llegir-lo s’assembla a caure a càmera lenta per un precipici entre depriment i escabrós. No és gens ni mica així, però, entre altres coses perquè la forma literària que l’autor d’El lloro de Flaubert dona als materials amb què treballa confereix lleugeresa al text sense treure-li seriositat, envergadura o gravetat. Barnes construeix el llibre a partir d’una mescla fluida de gèneres –autobiografia, ficció, assaig–, una mescla que al seu torn li permet abordar, simultàniament, tota mena de temes, des de la mort de la seva esposa fa prop de vint anys fins al tractament a què se sotmet per controlar la leucèmia que li han diagnosticat, passant per la literatura de Proust, per la imprevisibilitat de l’existència, per la relació que tenim amb els nostres records i per la complicada història sentimental entre dos amics de joventut. Gràcies a una prosa elaborada però natural, Barnes dona a tot això un to i un ritme de divagació càlida i conversacional, amb un toc d’humor negre civilitzat típicament britànic, que fa de molt bon llegir.

Una gratitud sincera per la vida

Els llibres que presenten aquesta naturalesa híbrida i mutant semblen fàcils de fer, perquè sembla que ho permeten tot i que tot ho fan plausible, però a la pràctica requereixen molta habilitat compositiva i molta gràcia narrativa per argamassar tanta heterogeneïtat, perquè tot plegat no quedi disgregat, erràtic i gratuït. Barnes, tal com ha demostrat sobradament al llarg de prop de mig segle de producció literària, té aquesta habilitat i aquesta gràcia, i per això és capaç de fer encaixar de manera orgànica i persuasiva materials tan dispars. Tot és on ha de ser, al llibre. Vull dir que tot ocupa un espai significatiu, des de les crues descripcions clíniques del seu tractament mèdic fins al sorprenent vodevil amorós d’un home i una dona a qui Barnes va presentar quan eren joves i que ara de vell contribueix a fer que es retrobin, passant pels comentaris sobre els grans poetes francesos de l’anar-se’n enfora (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé), per l’inventari de dolences i decrepituds que ens notifica i, sobretot, per les reflexions mig existencials i mig sapiencials que aquí i allà donen temperatura emotiva al conjunt.

És, potser, el que més m’ha agradat de Comiats: la gratitud, sincera però sense escarafalls, que Barnes sent per la vida tal com és, més enllà de les injustícies, els contratemps, les penes i els dolors. Escriu: “Em sembla que sempre he procurat estar content amb el que tinc (des d’un punt de vista no teològic), i no pas en un sentit d’opereta còmica, sinó seriosament, mirant-m’ho en un context de finitud de la vida”. És una manera elegant i sàvia de dir adeu.