Tot i que al llarg de la seva vida força itinerant va anar publicant els 76 contes que, fins que no es digui el contrari, constitueixen el total del seu llegat literari, ningú recordava Lucia Berlin (Alaska, 1936 - Los Angeles, 2004) quan l’any 2015 als Estats Units van publicar una antologia seva que portava per títol Manual per a dones de fer feines, on el pròleg de Lydia Davis ja era garantia de qualitat. Les traduccions catalana i castellana d’aquell volum que reparava una injustícia flagrant van arribar a convertir-se aquí, com qui diu, en el llibre de l’any. ¿Podia passar amb un volum de narrativa breu? Sí, encara que per regla general menyspreem l’essència literària i ens aboquem a aquest gran contenidor de paraules en bona part inútils que és la novel·la.
Ho rumio i arribo a la conclusió que l’èxit de Berlin es deu a tres factors: 1) que el conte nord-americà sempre l’hem associat a la masculinitat (Faulkner, Carver, Cheever...), i en dates recents ha brotat l’interès per allò que escriuen les dones; 2) que la seva autora era una alcohòlica -i el maleïtisme sempre agrada-, i 3) que Lucia Berlin era molt atractiva -i ja se sap què passa amb els guapos-. Ara, amb Un vespre al paradís, podem tornar a gaudir de l’univers literari de l’autora, que gairebé sempre es materialitza als paratges incendiats de vida de Nou Mèxic i rodalia.
Va ser allà on va viure Berlin. Malgrat que les seves històries semblin altament inversemblants no inventa gaire, sinó que més aviat escriu a partir de les pròpies vivències deixant que la base real assoleixi dimensions fantasioses. Els seus personatges tampoc tenen el costum d’obeir gaires normes socials i són éssers silvestres, com ella mateixa. M’agrada molt el personatge de Tiny al conte Nadal. Texas. 1956, que puja a la teulada de la casa i amenaça amb no tornar a baixar: “Jo no volia ser tan dramàtica. M’hauria limitat a anar a la meva habitació i tancar de cop la porta, però allà dins hi havia la meva mare”. No descartem que l’autora, en alguns dels seus episodis etílics, es convertís també en un baró rampant femení emulant el Cosimo de Calvino.
Els contes i la nata muntada
Ja ho diu el fill gran de Berlin al text que serveix de pròleg al llibre: “Si hagués d’explicar la història de la Lucia, fins i tot des del meu punt de vista (objectiu o no), s’entendria com a realisme màgic. És impossible que ningú s’arribi a creure la seva història”. Als contes hi ha pianistes de bar, nenes de set anys que per comprar uns patins venen porta a porta bitllets d’un sorteig de tocadors musicals i tietes que s’instal·len a casa de la neboda encara que visquin com en una capsa de mistos: “L’amo es pensa que només tinc dos fills perquè només hi ha dues habitacions petites, i per això, quan ve, un dels nens ha de desaparèixer”.
Lucia Berlin és una barreja de realisme màgic i southern gothic. Si Carson McCullers no hagués anat a parar a Nova York sinó a El Paso, potser s’hi assemblaria. Però hauria de creure molt més en la humanitat i en la seva capacitat de sortir sempre airosa del caos, com fa Berlin. Tres divorcis, quatre fills, unes quantes clíniques de rehabilitació, 76 contes... Tal com va escriure Davis, els millors escriptors abans o després pugen, com la nata muntada. Deixeble d’un dels nostres exiliats, Ramón J. Sender, a la Universitat de Nou Mèxic cap als anys 50, em pregunto si el consell que temps després donava als seus alumnes, quan va convertir-se en professora d’escriptura, té a veure amb aquesta frase de Henry Miller: “L’escriptura es fa en bona part lluny de la màquina d’escriure”.