Crítica de llibres
Llegim  /  Crítiques 29/04/2022

Un llibre per ballar sobre el volcà de la memòria

'El pes del temps' de Lutz Seiler evoca la infantesa a l'antiga Alemanya de l'Est

David Vidal
3 min
Un infant jugant a escacs

'El pes del temps'

Lutz Seiler. Club Editor, 2022. Traducció de Joan Ferrarons. 160 pàgines. 16,50 euros

Desxifrar d'on neix el que som –i el que tenim al davant– exigeix una lluita constant. A l'escola, a l'institut i en el primer amor, els relats de Lutz Seiler a El pes del temps (Club Editor) evoquen un món extingit, vestigial, de l'antiga Alemanya de l'Est, en una província emboirada pel fum de les mines. El narrador hi busca la significació i la transcendència dels petits fets que visita des de la memòria, els indicis que li permetin descobrir quan la seva vida es va començar a separar del comú.

El primer relat, El petó a la caputxa, ressegueix un dia d'escola d'un vailet "espantosament desorientat", que tot just recuperat d'una lesió que li marca el cap amb una cicatriu, "veu més del que hi ha". El nano arriba massa d'hora a escola cada dia, i espera sol, arraulit entre arbustos o enfilat a una noguera perquè no el prenguin per ximple. A més de les classes, com que ho perd tot, n'escriu descripcions en petits bocins de paper i baixa al soterrani a recitar l'aspecte de les pèrdues davant d'un bidell geperut que seu en una trona feta de desenes d'objectes perduts. L'elegia del nano emociona discretament el geperut, que el fa baixar cada dia només per sentir-lo, com un poeta del que no hi és.

El segon relat gira al voltant dels escacs, que fa de motiu recurrent en la relació silenciosa d'un nen amb un pare distant, amb qui de dia treballa en un terreny a la vall de l'Schnauder i, de nit, dins d'una petita cabana, juga en un tauler portàtil. Un bon dia el nen el guanya, i ja no hi tornen a jugar més. No sabem si és orgull ferit o que el pare entén que aquella etapa senzillament ha acabat, però el nen enyora aquella intimitat. Els escacs són també l'eix temàtic del tercer relat, Gavroche, nom d'una petita, enigmàtica campiona de qui el jove protagonista s'enamora tot i que sempre, sempre refusa de jugar-hi al·legant que ha deixat d'entendre el joc. Sospitem una connexió entre aquesta història i l'anterior, i hi detectem la mateixa línia simbòlica de fractura, al voltant d'un tauler, entre el jo i els altres.

El destí, un procés implacable

Les tripulacions a la deriva són un motiu recurrent en l'obra de Seiler, que és, fonamentalment, un poeta? Després de llegir Kruso, la novel·la que fa pocs anys va estendre la seva reputació literària, on un grapat de dissidents de la RDA miraven de fugir des d'un hotel-barco menat pel balzaquià Kruso en una petita illa, la temptació de buscar nàufrags de processos col·lectius i d'identificar aquest leitmotiv de la tripulació abandonada en aquests relats –que són, de fet anteriors– és molt gran, i sospito que encertada.

Si la funció del crític és desvelar, o cercar si més no, que hi ha a sota del text, què hi planta l'autor, aquí val a dir que Lutz Seiler es pregunta sobre quin espai de construcció té l'individu en un entorn opressiu, les claus del qual són un misteri, sobretot quan topem amb qüestions com l'emergència pertorbadora de la mort, el desdeny patern o l'arbitrarietat de l'amor. I prenem consciència que el destí és un procés implacable de desintegració de l'home que, de sobte, se sent estrany a la seva vida. En paraules de Heinrich Heine, estem ballant sobre un volcà, però –vinga!– hi ballem.

stats